Tribuna
Asilats i residents
“On arriba la responsabilitat del que té la sort de quedar fora de la residència?
De petit amb la mare anàvem a visitar les mestresses d’un asil de Lleida, l’Asil Borràs. A ningú escandalitzava el mot asil: en aquell cas era una llar de dia per a criatures de mares treballadores. Més tard en vaig veure un altre a la Costa Brava que, com el de Lleida, afegia a “Asil” el nom dels fundadors, Asil Surís. Hi havia persones ancianes sense o amb pocs recursos: era una mena de Casa de Caritat. El mot asil prové del grec àsilon, lloc inviolable. Lloc segur. “L’han portat a l’asil, no té família.” Els asils naixien de donacions particulars, d’algun institut religiós, o fins municipals o provincials. N’hi havia amb residents específics, persones amb mancança mental o corporal. Com que eren pròpies d’èpoques en què el sòl urbà no anava tan car disposaven de parcs, jardins o hortes. Sense tanta teoria com avui sobre salubritat i necessitat d’oxigen, aquells asils eren ventilats, a fe!
La societat va canviar: creixien unes llars on entraven ancians de famílies gens pobres. Hi portaven els pares o avis amb el seu consentiment o no! Residències de pagament. No sempre amb jardins, de vegades cases de pisos. Veureu: ningú no vol anar a parar a una residència, però hi són i moltes. Les residències han anat funcionant, d’algunes se’n parlava bé, d’altres també... perquè les famílies passaven per alt alguna lleu mancança en l’atenció sempre que la situació de reclusió no canviés. Entre tantes residències, moltes de correctes, el virus actual ha destapat desenes de casos de desatenció greu, amb la mort de molts avis i àvies a causa dels pocs mitjans del centre, de l’amuntegament, de l’estat crític d’alguns infectats, palesament descurats en l’atenció, de l’escassa higiene (!). Les xifres són de vergonya. S’hi havia posat remei en alguns casos, pocs. Remei des de dins i en certs casos per inspeccions de fora.
És molt sensible, i també obligat dir-ho: quan la família ha asilat un membre tendeix a convèncer-se que ja està ben atès; les visites regulars no es devien fer sempre amb ulls prou amatents i, amb la condició de mantenir la situació, hom anava tirant; després del desastre per força es descobriran casos d’intimidacions o abusos de poder, que eren molts: veurem la quantitat de centres que no disposaven de prou espai o prou personal, o prou material, o suficients serveis de sanitat, en molts casos limitats a la visita periòdica d’un facultatiu, i per la resta el sanitari del centre complia amb les revisions rutinàries i tenia cura de les medicacions habituals. I el més delicat: totes les famílies observaven amb ulls prou crítics l’estat del familiar? L’interrogaven ben a fons? Què els contava la direcció? On arriba la responsabilitat del que té la sort de quedar fora de la residència?