La gran jugada de Puigdemont

Carles Puigdemont afronta aquests dies l’última oportunitat política que li queda. Per aprofitar-la ha de ser capaç de guanyar les pròximes eleccions catalanes –una altra vegada contra pronòstic– per d’aquesta manera mantenir viva la idea que el conflicte entre Catalunya i Espanya continua sense resoldre’s. A diferència de la presó, l’exili no és graduable i, mentre existeixi Waterloo, Madrid arrossegarà un problema molt greu de prestigi davant dels socis europeus. Així que dependrà molt de quina sigui l’opció guanyadora de les pròximes eleccions per preveure si es consolida la via pactista –fins i tot encara que l’Estat no vulgui pactar res– o si es manté l’amenaça insurreccional.

Però, a banda de l’oferta legitimista, Puigdemont i el seu partit, es digui com es digui, han de presentar un programa creïble del mentrestant. El pròxim president de la Generalitat ha de recuperar l’autoritat moral d’una institució que, per molt autonòmica que sigui, gestiona un pressupost important i ha de cobrir els serveis bàsics d’aquesta societat. Per posar-ne només un exemple, la intervenció de la Generalitat en la normativa i la inspecció dels centres geriàtrics no pot esperar que arribi la República. Les prioritats socials i econòmiques del país requereixen un govern que posi tota la seva atenció en el mandat de quatre anys per al qual serà elegit.

La paradoxa que un govern doctrinalment independentista gestioni l’autonomia encara no s’ha resolt. Abans de l’1 d’octubre del 2017 els terminis del referèndum servien de justificació per a una agrupació de forces ideològicament allunyades que compartien un objectiu clar i definit. El 21 de desembre del 2017 els electors encara van votar en clau del referèndum, amb la victòria de la promesa de retorn del president Puigdemont. Però les pròximes eleccions han de generar un govern real i realista, que gestioni eficaçment i, alhora, connecti amb la legitimitat de l’1 d’Octubre. Veurem qui troba la fórmula.