Un corrent de fons

Com sempre, Libération la va clavar la nit electoral de diumenge amb un enginyós joc de paraules: “L’ecologia en marxa”, titulava el diari fundat als anys setanta per Jean-Paul Sartre combinant la idea de la victòria d’Els Verds i el revés de La República en Marxa (LREM), el partit del president Macron, en els comicis locals. En coalició amb formacions d’esquerra, l’onada verda va arribar a un de cada 5 municipis de més de 100.000 habitants: Marsella i Lió –segona i tercera ciutats franceses–, però també Bordeus, Estrasburg, Tours, Poitiers, Besançon... i París, on la socialista Anne Hidalgo, ajudada per Els Verds, va revalidar l’alcaldia.

Es podria explicar aquest triomf rotund per un reforçament de la consciència ecologista, però també com un efecte de l’abstenció rècord –gairebé un 60%– provocada per la por a la Covid-19. Una desmobilització que, per contra, no hauria afectat els sectors més compromesos amb la causa del clima. “Mai l’abstenció havia assolit aquest nivell sota la Cinquena República en unes eleccions que, fins ara, eren considerades les preferides dels francesos: l’alcalde és el càrrec electe de proximitat per excel·lència i, fins diumenge, se salvava relativament de la desconfiança que afecta la resta de representants”, observava Le Monde en un editorial.

Però, amb pandèmia o sense, i amb alguna excepció puntual, el fet és que, des de les eleccions municipals del 1983, l’abstenció no ha deixat de créixer, segons explica Brice Teinturier, directiu de l’institut demoscòpic Ipsos. “Cada vegada hi ha més ciutadans que es desvien del sistema de representació clàssic [...], que pensen que les eleccions no canvien res”, hi afegeix. Lligat a aquesta desafecció, cal tenir en compte que molts d’aquests nous alcaldes elegits diumenge, professionals formats però amb poca experiència política, procedeixen de medis associatius. Avalant-los a les urnes és com si els francesos haguessin premiat una altra forma de gestionar la qüestió pública.

Pulsió dégagiste (expulsió dels representants de l’establishment tradicional), baixa participació electoral... La crisi democràtica s’accentua i Macron reacciona prometent una agenda més verda i apartant un primer ministre que el guanya en popularitat. Al recanvi, un altre tecnòcrata de centredreta, li tocarà salvar el que es pugui d’un programa reformista encallat en la protesta social i assumir el desgast de la travessa per la pitjor recessió des de la Segona Guerra Mundial. Macron enceta afeblit la segona part del seu mandat mentre veu perfilar-se, per l’esquerra, una alternativa per a les pròximes presidencials.

Però, darrere dels moviments tàctics, un corrent de fons continua avançant. “Elecció rere elecció, els francesos busquen una expressió política nova que vagi més enllà de la divisió dreta-esquerra”, afirma Teinturier. Macron va trobar la fórmula el 2017, quan, a cavall del seu nou moviment LREM, va conquerir l’Elisi i l’Assemblée Nationale. Però, d’alguna manera, assegura Tinturier, el cicle obert el 2017 per l’actual president no s’ha acabat: “La qüestió de la representació i del dégagisme continua marcant el debat i les nostres eleccions.” Qui sap si ara l’ecologisme podrà donar resposta a les noves inquietuds.