PNB, PNC...

Començaré pel final i aniré directament a la conclusió de l’article, i és que el PNC, per més que ho vulgui Pascal, no serà mai el PNB català. O això em sembla a mi. Simplement perquè Catalunya no és com el País Basc, per més que ens ho podia haver semblat en alguna ocasió i alguns s’hi haguessin emmirallat. Si el que pretenen els del PNC és assemblar-se al Partit Nacionalista Basc, que és el que queda clar veient el nom i sentint Pascal parlant de la política “útil” del PNB, a mi em sembla que s’equivoquen. Ja voldria, el PNC, convertir-se en un PNB, i que les coses a Catalunya els fossin tan simples com al País Basc, on el PNB d’Urkullu fa de tallafocs entre l’unionisme espanyol i l’extrema dreta, per una banda, i l’independentisme “radical” d’Otegi, per l’altra. A Catalunya, després del terrabastall d’ara fa deu anys amb la sentència de l’Estatut, i després de l’embat democràtic de l’1-O, somiar amb un PNC central, que navegui entre uns i altres, em sembla que tindrà un èxit similar a aquell PRD de quan Miquel Roca volia anar a fer les Espanyes. Si el PNB triomfa al País Basc és perquè, em sembla a mi, l’independentisme (sobiranisme?) pragmàtic que representen allà ja ha aconseguit l’encaix amb Espanya que anys enrere molts hauríem volgut aquí. I això és, bàsicament, el concert econòmic. També altres coses, és cert, però sobretot el concert. Per què hem de ser independents si ja pràcticament tenim de facto la independència econòmica?, es deuen preguntar molts bascos. Si tenim els diners suficients per aplicar les polítiques que nosaltres volem aplicar, per què ens cal marxar? Si a Catalunya no hi hagués l’espoli fiscal que hi ha, si no haguessin passat el ribot a l’Estatut com l’hi van passar –rient-se’n, a més a més–, si haguessin fet cas a Mas en aquella ocasió que se’n va anar a veure Rajoy, potser, només potser, el PNC tindria algun recorregut. O, simplement, ja no existiria perquè aquest paper la Pascal ja l’estaria fent des d’aquest PDeCAT que ara tampoc se sap ben bé on és. Confiar que després de tot el que ha passat ara això un dia canviarà és, em sembla a mi, d’una ingenuïtat política monumental. Per no dir una altra cosa.