Sopa... amb mascareta

Siguem francs, estàvem poc motivats: portar mascareta tot envoltat de seients buits com si fossis un virus amb cames, d’entrada, no era el pla perfecte per molt que tinguéssim Sopa de Cabra amb la seva excel·lent gran onada; és més, en algun moment de la tarda va caure un comentari de certa desídia sobre l’esforç d’anar al concert. Actitud idiota? Probablement sí. Tot i així, vam anar cap a l’Auditori amb una amalgama d’un dubtós escepticisme per allò de tenir l’entrada i de certa il·lusió per escoltar el nou disc.

Faltava poc per començar i tots els pensaments previs de cagar-se en la situació es van confirmar: aïllat i amb el morrió que m’entelava les ulleres, que sí, que molt intel·lectual i John Lennon, però amb sensació constant de sauna finlandesa mentre m’intoxicava amb un caramel de menta. Dit això, no va haver-hi cap procés d’adaptació. Sense vaselina. Entren els Sopa amb tres cançons del nou disc, Fràgil, Farem que surti el sol i Deien adeu, i de cop la forçada soledat es converteix en un diàleg interior amb la música com no havia tingut mai. No hi ha distraccions, ningú comenta res, només pots estar pendent de les notes, i fins i tot hi ha moments que aconsegueixes oblidar que has d’anar movent les ulleres perquè no sembli que estàs dintre un bany elefantí ple de vapor.

Certament no era el millor context, però el concert s’escoltava diferent, es mirava d’una altra manera, apreciaves detalls que la hiperactivitat causada per la necessitat d’anar comentant l’actuació et fan passar per alt: la subtilesa atropellava en silenci la grandiloqüència, i és clar, precisament al nou disc de Sopa de Cabra la delicadesa dels detalls embolcalla una obra que s’escolta molt bé quan estàs tancat en la teva illa deserta. A partir d’aquí, les cançons del darrer treball s’anaven alternant amb clàssics, creant una mesura perfecta entre el passat i el present, entre el que havien estat, el que són i el que seran, dibuixant una connexió discursiva que enllaça l’obra del grup amb aquesta permanent preocupació per desxifrar les petjades de les pròpies emocions i com aquestes poden canviar la realitat que ens envolta. Un concert amb majúscules.

Dit això, el desig és tornar a veure auditoris i teatres plens a rebentar perquè, no ens enganyem, la cultura necessita ingressar per poder ser rendible, perquè l’amor a l’art és vàlid si en tens per menjar; però ara més que mai ens hem d’espolsar la meva actitud desganada de diumenge i omplir en la mesura que sigui possible els espais musicals i teatrals amb mascareta, morrió i el que faci falta. Així doncs, tot esperant veure aforaments amb plena ocupació, l’experiència d’individualitzar un acte cultural també val molt la pena. No us falleu.