Estàtues

Com tots vostès ja saben, hi ha, al món, un cert corrent que advoca per derruir, malmetre, empastifar o decapitar determinades estàtues que ocupen un lloc preeminent. Els que les van erigir pretenien que hi hagués una constància explícita de les coses que van succeir i que ells volien que fossin lloades. A l’espai públic, però, hi circula gent de tota mena, amb ideologies diferents i amb diverses perspectives sobre com s’ha de llegir el passat. Aquí entra el fet de la lectura contemporània. El que havia estat digne d’homenatge ara és un símbol d’oprobi. El militar, l’empresari, l’aventurer, el prohom (parlo en masculí, perquè les estàtues són majoritàriament de mascles, sobretot les més qüestionades), ara han esdevingut individus menyspreables. En la majoria dels casos tenen raó. Enderrocar estàtues de filibusters, negrers, plutòcrates i opressors també ensenya història a les noves generacions, la mateixa història que ensenyaven les estàtues ara criticades, però, és clar, amb uns criteris diferents.

És un assumpte delicat que, per una extensió il·limitada dels greuges, per desconeixement o per una fúria desfermada, pot derivar cap a situacions certament estrambòtiques, com la que ha succeït, per exemple, amb l’estàtua de Colom a Barcelona. Per sort, visc en una ciutat, Girona, on aquest assumpte no té gaire recorregut. Es poden posar en dubte, això sí, l’exaltació de l’heroïcitat tràgica (inútil) dels defensors de la ciutat; l’exaltació de la Setmana Santa, una peça certament de dubtós interès artístic i conceptual; o la nena que recorda la Constitució Espanyola en una plaça que ja no té aquest nom. Però no crec que la sang arribi al riu, a cap dels quatre rius. Aquí, les estàtues són mes aviat amables i entenimentades. Llibres apilonats, un cub il·luminat, el cul d’una lleona, un recordatori europeu, un nen i una tortuga, una A de Brossa, efígies de poetes i artistes. I la de Laureà Dalmau, metge, escriptor i polític republicà, que mira la ciutat amb elegància i un cert deseiximent. Com toca.