Mares

En el tema de la procreació és força evident que el paper del mascle hi és merament instrumental. Voluntariós, potser, però de poca durada. La femella, en canvi, hi està involucrada d’una manera indestriable i perllongada. Potser per això les relacions dels fills amb les mares solen ser tremendes. Segons el pare de la psicoanàlisi, Sigmund Freud, una mare només obté una satisfacció completa, sense matisos, quan aconsegueix un tracte satisfactori amb el seu fill. Aquest ho té més complicat i, segons Freud, sol desenvolupar l’anomenat complex d’Èdip en certes fases del seu desenvolupament. El noiet sent una inclinació eròtica cap a la mare i hostilitat cap al pare que li pren, com si diguéssim, la mare. Segons sembla tot això es gestiona raonablement gràcies als nostres eficients mecanismes repressius. El mateix Freud adorava la seva mare i era d’aquells homes que no troben que hi hagi cap dona al món que pugui estar a l’alçada de la seva mare. Pobre Freud. Tantes cabòries amb el sexe femení el van dur a fer una famosa confessió final: “La gran pregunta que no he estat capaç de respondre malgrat haver dedicat trenta anys estudiant l’ànima femenina és aquesta: Què volen les dones?” Avui, en temps d’identitats sexuals difuses, la pregunta de Freud sona fatal. Ara bé, les mares hi són sempre. La seva marca és indeleble. I si no que li preguntin a Marcel Proust. En un dels paràgrafs més memorables d’A la recerca del temps perdut, el novel·lista descriu detalladament les estones angoixants que passava de petit esperant que arribés el petó de bona nit de la mare i de com se li enganxava com una paparra buscant un petó i un altre fins que la mare se l’havia de treure del damunt com podia. La presència/absència de la mare va perseguir Proust tota la vida. Quan la dona va morir, Proust va escriure a un amic: “La meva vida ha perdut ara el seu únic sentit, la seva única dolçor, el seu únic amor, la seva única consolació.” Les mares són tremendes, ja ho hem dit. I duren molt.