Ja n’hi ha prou

Veient el que està passant, haig de reconèixer que se’m fa molt difícil ser optimista i, si no hi ha pas un canvi radical, el nostre futur és més que compromès. I no em refereixo a la pandèmia pels efectes sanitaris, que ja sé que hi haurem de conviure fins que hi hagi un tractament i una vacuna a l’abast de tothom. Em refereixo als efectes econòmics d’aquesta pandèmia que s’ajunten amb la mala política. O, si m’ho permeten, a la política de càstig permanent que estem rebent els catalans per part del govern d’Espanya, sigui del color que sigui, i la incapacitat de la societat catalana en general de defensar fins i tot el que és nostre i de denunciar amb fermesa els continus atropellaments que rebem d’Espanya. Veient els fets i la manca de resposta contundent dels polítics, dels sindicats i de les patronals, penso que a Catalunya tenim dos tipus de responsables: els espanyolistes que per a ells primer és Espanya que Catalunya, malgrat que els hagin votat aquí, i els incapaços. Honestament entenc que el mot “incapaços” és molt contundent, però no se me n’acut cap altre de més precís. I m’explicaré. El 2003 jo era diputat al Parlament de Catalunya i ja feia temps que es reclamaven coses com el corredor mediterrani i l’N-II, i recordo que en Jordi Xuclà, aleshores diputat a Madrid, parlava dels pocs metres que avançaven cada any les obres a l’N-II a les comarques de Girona. Dilluns passat, La Vanguardia, que tothom sap que és un diari molt més espanyolista que catalanista, publicava una informació que titulava així: “Madrid ha rebut més inversió real que Catalunya en els darrers cinc anys”. Un fet que ja és endèmic, però fa un subtítol revelador: “El pressupost, en canvi, sempre preveu més recursos per a la comunitat catalana”. I ja topem amb el problema de sempre: fan uns pressupostos per enlluernar-nos i després fan el que els dona la gana perquè aquí ningú passa comptes. De fet, des del 2014 fins al 2019 ens han esquilat 1.500 milions d’euros d’inversió pressupostada. Fins i tot Foment del Treball comença a aixecar la veu. Ja era hora! Espero que no sigui un crit estètic i puntual i que es trenqui aquest silenci còmplice dels principals sindicats, de les patronals, dels polítics i del mateix govern. Potser és hora de dir que ja n’hi ha prou.

Hem de repetir i explicar, com diu Joan Canadell, president de la Cambra de Comerç de Barcelona, que aquesta discriminació de l’Estat envers Catalunya que fa anys que dura té uns efectes econòmics i socials molt greus. Ens va reduint la competitivitat de les empreses, ens suposa menys ocupació i per tant més atur, i al final, cada vegada més, descapitalitzen Catalunya. I amb aquesta situació diabòlica tan greu, la resposta social, la política i l’econòmica dels catalans és pràcticament nul·la. Aquesta manca de nervi d’exigència és preocupant, perquè no es tracta de demanar un nou finançament, que no tindrem: es tracta de vindicar el que s’ha pressupostat i aprovat i no es compleix.

Amb la crisi podrem entrar en una dinàmica encara més diabòlica si no som molt exigents; que la discrecionalitat en el repartiment dels diners que vindran de la Unió Europea per a la reconstrucció no serveixi també per reblar el clau d’aquest càstig a Catalunya i ens arribin només les “molles” per construir el nostre futur.

Dels nostres representants a Madrid, uns són col·laboracionistes perquè són Gobierno, i els altres que els donen suport se senten tan satisfets d’aquesta “neollengua” política madrilenya, que només són capaços de fer quatre piulades, més o menys enginyoses, o unes intervencions de demagògia pura però sense entrar en l’exigència d’allò que és real i que ens fa mal a Catalunya. Fins avui, tot i tenir la clau, els republicans no han negociat res que afecti l’economia, ni inversions, ni tan sols l’acompliment dels pressupostos. Amb el titular a La Vanguardia de dilluns passat queda molt clar el fracàs. Els cinc anys que Espanya creixia molt, s’han deixat seduir amb els pressupostos, però els han enganyat amb l’execució. I després demanarem una taula de diàleg sense cap compromís a priori?

Si no som nosaltres i els nostres els que ens defensen, qui ho farà? Com que només som nosaltres, ens cal molta més exigència perquè és una qüestió de supervivència.