Milionaris i inviolables

Els reis ja no regnen. La gràcia divina, els drets dinàstics, la sang blava, ja fa temps que no colen. Els pocs que queden continuen, aferrats al tron, als palaus, a la riquesa acumulada i als privilegis, perquè l’Estat els considera útils com a figures simbòliques i representatives, els contracta generosament i els ciutadans ho accepten per convicció, per tradició o en la majoria de casos per omissió. Com a Espanya. Els espanyols van decidir a les urnes que no volien rei sinó República, i un dictador, per a més senyes “caudillo por la gracia de Dios”, va decidir unilateralment que, sí o sí, tindríem rei. El va alliçonar i el va blindar; era o Rei o més franquisme. La tria era fàcil i el monarca es va convertir en un tres i no res en “el primero de los españoles” incrustat en el lot indivisible constitucional (rei, unitat, idioma, bandera, exèrcit) i protegit per una inviolabilitat que li dona carta blanca per delinquir sense conseqüències penals. Amb aquesta patent, Joan Carles I va fer una fortuna i encara hi ha qui s’estranya que anés pel món amb maletins carregats de bitllets il·lícits i opacs, utilitzant empreses offshore i comptes secrets a Suïssa o a les Caiman. Això no només podreix la Corona, també empastifa Espanya, degrada la seva democràcia, la seva justícia, legitima la corrupció i el frau fiscal i sobretot insulta la immensa majoria de ciutadans, que es guanyen la vida honradament i a dures penes. Però ni així. El Congrés no permetrà una comissió d’investigació, cap jutge ni fiscal farà el que ha fet la justícia de Suïssa. I la premsa del règim, o de la cort, no denunciarà els fets com ho ha fet l’europea. I no hi ha ni una insurrecció popular, ni un moviment institucional (parlamentari) per revisar la famosa inviolabilitat, que actua com l’escut de Felip VI i la coartada de Joan Carles I. En el fons això no fa res més que demostrar la fossilització de l’Estat espanyol, incapaç de reformar-se, de regenerar-se, d’edificar-se sobre la seva realitat plurinacional i plurilingüística, de respectar i fer respectar aquells drets i aquells principis que tota democràcia ha de respectar, defensar i aplicar inexcusablement.