Nou periodisme

A les facultats de periodisme cada vegada sorgeixen noves especialitzacions. Les dues bàsiques són el publicitari i l’informatiu. El primer exigeix molta atenció a la realitat per crear-ne una de paral·lela centrada en la fantasia del producte que es vol vendre. Han de buscar un missatge comú i contundent i estudiar a fons el sector social a qui es destina. Els d’informatius són aquells que surten a les tertúlies i ho saben tot. S’omplen la boca de paraules com “objectivitat” o “veracitat” quan saben que no poden o no ho volen practicar. Sempre serà delicat explicar les malifetes del banc que els concedeix els crèdits o de l’administració que els subvenciona. Almenys les utopies es conserven, com la de justícia per als advocats o la de la immortalitat per als metges. Fa anys que s’ha imposat una tercera opció que mereix facultat pròpia. Una facultat on la imparcialitat i la realitat, en lloc de ser objectius, siguin l’enemic a batre. On s’ensenyi que allò veritablement important ha de ser la compensació econòmica, res de veritats i de ser imparcial. Em refereixo, és clar, als caps de premsa, aquells excompanys que ara ens miren amb condescendència des del costat del seu representat quan fa rodes de premsa. Allò que un periodista ha de ser un notari de la realitat, res de res. Més aviat són dels que “No deixis que una realitat t’espatlli un bon titular”. Hi ha oficines del portaveu, gabinets de premsa, oficines de comunicació, caps d’informació, etcètera. Finalment, els administradors de les nostres vides han abatut el que s’havia anomenat “el quart poder”. El futur del periodisme passa per col·locar-se en el sector públic i fer de megàfon de qui possibilita que cada mes rebi una paga dels contribuents. Ja no és el periodista qui decideix què cal dir o no. És qui els lloga qui ho determina, encara que sigui una mentida o una injustícia. La feina del periodista que tenen al seu servei és emmascarar-ho. A la redacció del diari on treballava, quan un company plegava per anar a algun ajuntament o alguna entitat pública, dèiem que havia passat al “cantó fosc”, com en les pel·lícules de La guerra de les galàxies. És clar que la gent necessita treballar i guanyar-se la vida, però hauria de ser una especialitat allunyada del periodisme. Com a mínim que respectin les utopies de veritat i objectivitat i no diguin que plou quan cau merda i es diguin periodistes. Com un botxí que es fa dir metge.