Dutxa de realisme

M’agrada que fa poc l’Àngel Castiñeira recomanés, més que banys de realisme, una dutxa matinal i prou. El problema dels banys de realisme és que esdevenen veritables pantans de mandra o insofribles centres termals per a ànimes en retirada. Enmig d’aquests fangars exfoliants podem acabar dient burrades com que “la ficció de TV3 ha de ser un mirall de la realitat” o com que el futur d’aquesta pandèmia es pot deduir de càlculs logarítmics. L’arrogància del realisme ens pot portar a fer perillosos pactes amb la realitat on ella, i no nosaltres, acabi vencent per deu a zero. Això ens passa quan oblidem que afortunadament els guionistes de la realitat, però la realitat de debò, són reconeguts especialistes en girs argumentals, finals sorpresa i cops d’efecte. Si soc tan optimista en moltes coses no és perquè em falti sentit de la realitat, sinó perquè a la meva edat ja he sentit brogir tempestes negríssimes que han quedat vençudes per la capacitat de superació. Sense anar més lluny, el realisme afirmava amb certesa científica que jo no havia de néixer. Per sort, la meva mare va desafiar la minusvalidesa i he presenciat prou miracles inesperats per no permetre que cap suposat “realista” em vingui amb lliçons. 

És en nom del realisme que es fa servir l’expressió “tu vius a Disney”, sens dubte ignorant que el pare del petit Walt l’estomacava amb el cinturó si no repartia prou diaris per ell. I així ha quedat fixat el nom del pare en una finestreta de l’avinguda principal dels seus parcs d’atraccions, com aquell trauma que roman per recordar-nos que no hi ha res de frívol, ni de gratuït, de vegades ni tan sols de divertit, en la màgia o en l’optimisme. No fa gens de gràcia, repartir diaris colgat de neu als nou anys. No fa gens de gràcia, llevar-se cada dia a fer rehabilitació muscular perquè si no t’has de quedar en una cadira de rodes. O perdre la feina i no aturar-se fins a poder forjar-se una oportunitat, o salvar l’enèsim pacient de coronavirus després d’hores de guàrdia, o ser un pres polític amb una causa de futur incert, o tants túnels foscos sense aparent sortida que ens presenta el sàdic guió vital. Aquest narrador omniscient és de vegades molt cruel, sí, però facin el favor de perdre-li una mica el respecte perquè molt sovint se li pot girar la trama. Hi ha diverses maneres d’aixecar-li les faldilles, treure’l de davant del teclat i provar de canviar el final. La ficció és justament la crossa que ens exercita la imaginació per quan calgui posar llum a les ombres. És imprescindible tocar de peus a terra si es vol alçar un estel, d’acord, però el sentit de tot plegat és l’estel: no la corda. El sentit és mirar més amunt del terra, pintar l’aire de colors i de passada trolejar la llei de la gravetat.

Per això m’estranya tanta resignació envers una “nova normalitat” que alguns ja veuen decretada, explicada amb tot detall i escrita (per cert) amb una narrativa molt mediocre. A veure si ens entenem: en la nova normalitat succeirà, en bona part, allò que vulguem nosaltres. Malgrat tanta incompetència i tanta amenaça de malaltia i de mort, ja queda un dia menys perquè la ciència trobi la vacuna contra aquesta bestiola. Malgrat tanta atmosfera de derrota, malgrat tants errors i malgrat tanta divisió infèrtil, ja queda un dia menys perquè Catalunya sigui independent (també el món es va girar de cap per avall per a Hamilton, el gran gir de guió americà). També afegiré que en aquesta nova normalitat Trump perdrà les eleccions estrepitosament i contra pronòstic, com ha estat contra pronòstic que des de Suïssa es vagin llençant inèdits torpedes contra la monarquia espanyola. Tampoc no podíem esperar, durant el claustrofòbic mes de març, que passaríem el juliol a la platja. Admeto que tampoc no era dins del guió que tornés a confinar-se Lleida, però no hi ha cap final feliç sense que el dolent que semblava mort torni a revifar una o dues vegades. Si complim la part del pacte amb la realitat que implica tenir els peus a terra, a partir d’aleshores els guionistes som nosaltres i pot succeir qualsevol cosa. Com per exemple que, des de no fa gaire, hagis decidit tornar a ensenyar el somriure sota la mascareta.