Les llengües clares

El català i l’occità són les llengües pròpies de Catalunya. I ho són perquè així ho reconeix l’Estatut i perquè així, també, estan d’acord a considerar-les filòlegs i altres estudiosos com els sociolingüistes. El català i l’occità són les llengües pròpies de Catalunya perquè són les parles autòctones d’aquest territori, hi han nascut, s’hi han desenvolupat, hi han creat variants dialectals i, finalment, s’hi han parlat de manera continuada des de fa segles. Són llengües pròpies i també oficials, segons el mateix Estatut.

El castellà, en canvi, no és llengua pròpia del Principat, com el francès no ho és de la Catalunya del Nord. Hi són llengües foranes que s’hi han estès i normalitzat fruit de polítiques d’agressió i de prohibicions d’altres comunitats polítiques (els estats espanyols i francès) i també per l’arribada de parlants fruit d’aquesta dominació política i per altres motius, bàsicament de caire econòmic. Arran de tot plegat, el castellà i el francès han acabat sent imposades com a llengües oficials i actualment el seu ús és majoritari en els dos territoris històrics. Però ni l’una ni l’altra són llengües pròpies de Catalunya, perquè, com molt bé ha recordat el grup Koiné, “no reuneixen cap requisit de naturalització i territorialització: variant dialectològica, toponímia i historicitat com a llengües orals”.

Al Principat, arran de la polèmica encetada per l’emissió de la sèrie Drama a TV3, algunes veus reivindiquen que la cadena pública catalana –que per llei té l’obligació de defensar i promoure el català i l’occità– s’obri a reflectir “la realitat de la societat”.

Ras i curt, que a TV3 el castellà encara hi sigui molt més present del que ja hi és. Com als supermercats, a l’audiovisual o a la justícia, on la nostra llengua és ben oblidada i marginada. Que fem com els personatges catalanoparlants de Drama, que canvien al castellà de seguida que troben un interlocutor que parla aquesta llengua. Ras i curt, que acotem el cap i renunciem als nostres drets. Com ho fan les televisions públiques de tots els països amb un estat al darrere. Ai, que no fan.