La vaca Lola

Hi havia una vegada un expedient acadèmic que feia riure: vuit excel·lents, un parell de notables i un satisfactori de gimnàs (dic gimnàs amb tota la sorna del món). Un bon dia, en plena classe a la pista, la mestra va donar una estona de lleure als nens i a les nenes. Mentre ella parlava amb un grupet reduït, un d’ells, el nostre protagonista, va anar a l’altra punta del pati i, pres de l’espontaneïtat, va cantar una cançó infantil titulada La vaca Lola. La professora, amb una oïda biònica i força dosi de paranoia, va desplaçar-se de punta a punta de la pista per expulsar l’alumne, cardar-li crits i dir-li que a ella no la insultava ningú i menys un marrec preadolescent. L’alumne, amb cara de pal, no entenia res i li ho va fer saber. La dona, airada i vermella com un pebrot, va escopir-li que ella no era cap vaca. Sí, senyors, parlem d’una adulta que s’encarrega de donar mestratge a criatures. El malentès va suposar quasi un suspens al primer trimestre. Però no, li va posar un satisfactori (un cinc pelat). Al segon trimestre, el noi no va badar boca a les classes de gimnàs. Malgrat això, el satisfactori va tornar a sortir a les notes, com un forat negre. I arribà la pandèmia i el confinament. El noi, amb ganes d’abandonar aquella taca, va fer tots i cadascun dels treballs que la simpàtica mestra de gimnàs va demanar. De fet, va ser un dels pocs que els va presentar. El dia que va anar a recollir les notes finals, el satisfactori continuava allà, ridícul, vergonyós, injust. Qualificar un alumne amb arguments zero acadèmics té un nom, però vostès ja fa línies que l’han endevinat. Ah, per cert! La mestra no és cap vaca, no sol fer muuuuu, ni es diu Lola. El que està, com dirien a ses Illes, és una mica loca. No vull ni imaginar què passarà quan un alumne canti Tontagilipó d’Ojete Calor...