Nagorno-Karabakh, a la cruïlla

El nou esclat del conflicte de Nagorno-Karabakh, enclavament de majoria armènia dins l’Azerbaidjan, amb xocs entre Armènia i l’Azerbaidjan i amenaces de destruir les centrals nuclears de l’altre i l’embassament de Mingaçevir a l’Azerbaidjan, torna a posar sobre la taula aquest conflicte. El de Nagorno-Karabakh o Alt Karabakh és un dels territoris del Caucas, cruïlla de diferents mons, encara en disputa i línies de fronteres no reconegudes internacionalment que, com les d’Abkhàzia i Ossètia, no van quedar resoltes després de la dissolució de l’URSS, degut als interessos creuats de Turquia, Rússia o l’Iran, les disputes pels nous oleoductes i les diferències ètniques i religioses que durant l’existència de la Unió Soviètica van quedar ajornades sota germanor socialista.

I en el cas de l’Alt Karabakh no pesen només els greuges viscuts per uns i altres durant l’època soviètica, sinó que està molt present el genocidi armeni comès per Turquia entre el 1915 i el 1923. Com als Balcans, les diferències ètniques i les matances de fa tres o cinc generacions pesen massa a l’hora d’arribar a acords.

Aquest no és un conflicte atribuïble a les deportacions de Stalin. Perquè el líder soviètic va preferir en aquest territori al sud de la seva Geòrgia natal la política de la pastanaga. Els armenis són cristians i acabaven de patir el genocidi turc. Els azerbaidjanesos són musulmans majoritàriament xiïtes, com el veí Iran, però ètnicament i lingüísticament turcòfons. Al segle XVIII tribus turcòfones es van instal·lar a l’Alt Karabakh en una zona poblada per armenis. I Stalin va optar per no permetre la integració del Karabakh a la cristiana Armènia, sinó donar-li només una autonomia dins de la integritat territorial de l’Azerbaidjan, cosa que segons uns ho va fer per acontentar la veïna Turquia i segons altres per imposar el “divideix i guanyaràs”.

I poc abans de dissoldre’s l’URSS, l’Alt Karabakh, poblat per un 78% d’armenis i un 22% d’àzeris, va votar sortir de l’encara República Soviètica de l’Azerbaidjan i passar a formar part de la d’Armènia, canvi que Moscou va aturar.

Però morta l’URSS i declarats independents l’Azerbaidjan i Armènia, l’Azerbaidjan va derogar l’autonomia de l’Alt Karabakh, i van convocar allà els armenis un referèndum que va ser boicotejat pels àzeris. Va esclatar la guerra entre Armènia i l’Azerbaidjan, que va acabar amb un acord d’alto el foc el 1994 que no va portar la solució política, i va mantenir la guanyadora Armènia, o les seves milícies satèl·lits, el control d’aquest territori de majoria armènia dins de l’Azerbaidjan.

Des de llavors hi ha hagut diversos rebrots. Però esclata ara de nou en un moment que Rússia, que teòricament és aliada militar d’Armènia, en ser membre tots dos estats de l’Organització del Tractat de la Seguretat Col·lectiva –una mena d’OTAN de sis repúbliques exsoviètiques–, ha establert molt bones relacions comercials, també de venda d’armes, amb l’Azerbaidjan.

I Moscou ja no té cap interès en aquest conflicte, prou ocupat en el de Síria, en el qual Rússia i Turquia estan, per cert, en bàndols diferents. Rússia no té cap voluntat que s’encengui aquest conflicte ni que canviï l’statu quo. I és Ucraïna, que va perdre part del seu territori fa sis anys en mans de Rússia, que està movent fitxa en favor de l’Azerbaidjan, que té el dret internacional a favor seu. Potser Ucraïna ho fa perquè l’Azerbaidjan pot oferir petroli. I demanar que es respectin les fronteres a l’Azerbaidjan és també recordar que les fronteres d’Ucraïna, també a la cruïlla d’Europa i Àsia, van ser esborrades de facto per Rússia fa sis anys no gaire lluny d’allà.