A Guille

Estimat Guille:

Sento la necessitat d’escriure aquestes ratlles per demanar-te perdó. Miro d’explicar-me. Vas arribar a la meva vida fa tres anys. Vas ser una alenada d’aire fresc. Bé que ho saps. Quanta energia i integritat concentrada en un cos de trenta anys. Vius la vida amb una llibertat exquisida, a estones envejable. El terme covardia no cap al teu diccionari vital. I això que no sempre t’ho han posat fàcil, sent un home que va transformar la seva gran passió, la dansa oriental, en la seva professió. La teva autenticitat ha guanyat valor a mesura que he sabut tot el patiment que, per desgràcia, acumules a la pell. Anys de bullyng a l’escola i al teu poble natal, aquella nit ballant a una televisió estatal en què un famós publicista que cobrava a canvi de destrossar vides des del jurat et va preguntar si el que necessitaves no era una operació de canvi de sexe, o recentment, quan vas ser agredit enmig del carrer per uns descerebrats pel simple fet d’estimar com et dona la real gana. I per què et vull demanar perdó? Doncs perquè malgrat tot el que t’admiro i t’estimo, confesso que hi ha instants en què desitjo que els meus fills no siguin com tu. Quan veig que els atacs homòfobs repunten i que aquells que t’ataquen sense pietat guanyen suport a les urnes, em posseeix una por incontrolable (suposo que es diu amor irracional de mare) que em porta a pensar que, si són com tu, estaran condemnats a patir. Em dura poc, però admeto avergonyida que em passa. I automàticament m’esgarrifo en observar com l’extrema dreta penetra en el meu marc mental. Perforar les nostres conviccions és la seva gran victòria. Malgrat sigui per la via de l’horror. I sento calfreds. No ho puc permetre. No ho penso permetre. Aleshores, per sort, sé que no només vull que els meus fills s’assemblin a tu, sinó que estic convençuda que el món seria millor si tots fóssim com tu.