Lloret en estat pur

En la nostra col·laboració anterior anunciàvem la programació que s’havia fet a mida de les circumstàncies d’aquest any pel que fa a la nostra festa major de Santa Cristina. S’havien suprimit les manifestacions més multitudinàries i tot allò que podia provocar el risc d’agafar la famosa pandèmia. A l’hora de la veritat, però, les ordres emanades de l’Ajuntament foren més contundents: s’havia de suprimir tot. Les disposicions, comprensibles fins a un cert punt, varen haver de ser acatades, però va quedar, en els lloretencs, un sentiment de frustració evident. La reacció dels més fidels a la festa va ser la d’anar igualment a l’ermita i assistir, almenys, a la missa dedicada a la patrona. A les vuit del matí, de forma més aviat discreta, el rector, els obrers, les obreres i els seus acompanyants, la marabasessa, i alguns altres membres més de l’associació, van sortir de l’església, van anar cap a la platja, van embarcar, van anar acompanyats d’algun llagut de rem, van cantar la salve a les envistes del santuari de la Mare de Déu de Gràcia, van continuar fins a la platja de Santa Cristina i allà, un cop desembarcats, van pujar cap a l’ermita de la màrtir. Per terra hi anaren molts altres devots i defensors de les tradicions locals. A la capella la gent es va col·locar suficientment espaiada –tres persones per banc– i es va habilitar la placeta de davant el temple posant-hi una pantalla per on es podia seguir retransmesa la cerimònia i també cadires amb la forma convenient i segura. El bisbe de Girona, que ens ha acompanyat tots els anys de festa plena, també es va solidaritzar amb els lloretencs enguany i es va fer present. La missa i les pregàries en record de la gent traspassada relacionada amb l’Obreria van tenir una emotivitat especial. Es pot dir que en aquella trobada es feia present el Lloret ancestral, el Lloret de sempre, el Lloret en estat pur. Un Lloret que no va contra res ni desobeeix cap obligació però que intenta fer compatibles les disposicions legals i les prevencions amb la voluntat de donar fe del pòsit dels temps i de la història. Va ser una estampa bonica, irrepetible. A la sortida, a la guingueta d’arran de platja, una mínima porció d’estofat per als col·laboradors més propers va recordar la taulada immensa dels altres anys, amb tots els vogadors i convidats. Santa Cristina, doncs, va rebre igualment l’homenatge anual. I els lloretencs van tornar a casa convençuts d’haver fet un acte de resistència.