Un sandvitx de tonyina

Quan el PSC guanyava sempre l’alcaldia de Barcelona, hi havia dirigents socialistes, que vostès es poden imaginar qui són, que deien: “Si els socialistes presentem un sofà com a cap de cartell a l’Ajuntament de Barcelona, guanyem.” L’expressió va fer fortuna fins que va deixar de ser certa. Bé, certa no ho va ser mai, perquè el PSC no va presentar mai un sofà. A no ser que Joan Clos tingui respatller, a més de braços. Més o menys en aquella època, el Polònia va fer un gag antològic en què Daniel Sirera decidia presentar “una merda punxada en un pal” com a cap de llista del PP per Barcelona, després que l’Ángel Acebes de mentida li digués que qualsevol merda punxada en un pal trauria més vots que Josep Piqué, a qui l’home de les dues línies d’investigació tenia una simpatia perfectament descriptible. Hi he pensat ara que el grup Republican Voters Againts Trump ha fet seu el lema Jo votaria un sandvitx de tonyina abans de tornar a votar Donald Trump. Em sembla un eslògan magnífic, però ja veuen que no ens hem d’enlluernar per les barres i les estrelles perquè la idea la van tenir abans els lampistes que habitaven al carrer Nicaragua i els guionistes de Toni Soler. Això sí, que vagin amb compte al Palau de la Generalitat –i al govern en general– perquè, si continuen fent una gestió tan lamentable de la pandèmia després d’haver passat mesos reclamant les competències –i uns quants anys proclamant que un país independent es governaria millor–, els seus votants acabaran pensant que prefereixen votar abans un sandvitx de tonyina, un sofà o una merda punxada en un pal.