Intimidar el delinqüent

Els recursos presentats per la fiscalia contra els presos polítics catalans han tingut el seu efecte i, finalment, com era d’esperar en una estructura putrefacta com la que patim però impensable en una democràcia decent, tornen a estar engabiats des de dimarts passat. Val la pena recuperar algunes expressions d’aquests escrits, per veure el nivell de guilladura que tot ho empesta. Segons el fiscal, el tercer grau “crea una total sensació d’impunitat a l’intern i a la societat”. Com a membre d’això que se’n diu genèricament societat, precisament sento tal sensació des que els van posar a la garjola. Impunitat policial i judicial, persecució política a les ordres del governant de torn. Continua el fiscal explicitant que, com que els presos tenen assegurada la reinserció –deu ser perquè són persones normals, dic jo–, la pena consisteix en la “intimidació al delinqüent [...], causant a l’autor una sensació que els seus fets tenen unes conseqüències perjudicials”. És a dir, que es tracta simplement d’un càstig amb voluntat de revenja i escarment. Encara hi afegeix que l’acarnissament és molt necessari “perquè el penat no té consciència d’haver comès cap delicte”. Just abans d’entrar a Lledoners, l’Oriol Junqueras feia públic un vídeo en el qual augurava que “de la presó se’n surt, i en sortirem per guanyar i per portar aquest país a la llibertat” i Jordi Cuixart afirmava, des de davant del centre penitenciari: “No volem renunciar a seguir lluitant per la llibertat de Catalunya.” Contra les profundes conviccions, no hi ha intimidació que valgui.