Tribuna
‘Deep state’
El deep state, o estat profund, o estat dins de l’estat, és com la cara oculta de la Lluna: ningú la veu però hi és sempre. El terme s’ha aplicat sovint a la política dels Estats Units amb un sentit de conspiració: existència d’un govern ocult que vetlla pels interessos i les essències nord-americanes enfront de les desviacions del govern legítimament elegit. Una de les referències històriques més conegudes és la que va expressar Dwight Eisenhower quan va advertir els seus successors del perill de la influència del “complex militar-industrial” que, com un poder ocult, dirigís la política del país, tal com, segons autors com el desaparegut Vidal Gore, ha acabat succeint. De fet, però, el terme sorgeix el 1923 per referir-se a la xarxa de poders paral·lels creada per Mustafà Kemal-Atatürk.
Avui el terme s’ha generalitzat i s’admet l’existència d’alguna mena de deep state en gairebé tots els països tant democràtics com no democràtics o escassament democràtics, amb conflictes interns o externs, etc. En síntesi, sempre es tracta del mateix: obtenir uns resultats polítics –o repressius– que per vies democràtiques no es podrien assolir o, en el cas de les dictadures, que malmetrien encara més la ja deteriorada imatge del règim. En general, aquest estat dins de l’estat té diverses ramificacions als ministeris de Defensa, Interior, Afers Exteriors, Justícia, Presidència i, sovint, també connexions amb el món dels negocis de l’armament, de la seguretat, dels productes energètics, del narcotràfic, etc.
Els deep state es diferencien en el grau d’eficiència o de matusseria amb què actuen per aconseguir els objectius que es proposen i pel moment en què ho fan, la qual cosa no vol dir mai justificar l’acció d’uns agents que per definició van en contra dels valors democràtics i les llibertats. Algunes de les seves accions han estat casos encara avui per resoldre o per depurar les responsabilitats com l’assassinat de John F. Kennedy o el suïcidi simultani dels dirigents de la fracció de l’Exèrcit Roig (Baader-Meinhof) el 18 d’octubre del 1977 quan es trobaven en cel·les individuals a la presó de màxima seguretat de Stammheim (República Federal d’Alemanya). Exemples de matusseria serien el Watergate, que obligà a la dimissió de Richard Nixon el 1974, l’Irangate (1985-86) i, més recentment, l’assassinat i esquarterament del periodista Jamal Khashoggi al consolat saudita d’Istanbul el 2 d’octubre del 2018.
En el cas d’Espanya, el deep state és una vella herència de la dictadura que es vincula amb els serveis d’intel·ligència organitzats el 1968 per Luis Carrero Blanco, precedents llunyans del Centro Nacional de Inteligencia (CNI), i té també, per tant, incrustacions ideològiques d’extrema dreta i del catolicisme més ultra. La seva actuació es va entrellucar el 23-F (operació Armada) i en la guerra bruta contra ETA (GAL), que comptaven amb complicitats entre les altes esferes del poder. I, des de fa un temps, el deep state espanyol s’ha fet present en la confrontació de l’Estat contra els líders independentistes (vegeu el documental Las cloacas de Interior (www.publico.es/videos/624801/las-cloacas-de-interior-el-documental-completo) i surt a la superfície per exercir venjança contra els presos polítics catalans (supressió del tercer grau).
El denominat govern més progressista des del 1977 s’enfronta al repte de posar negre sobre blanc les responsabilitats en la punxada dels telèfons del president del Parlament de Catalunya Roger Torrent i de l’exconseller d’Acció Exterior Ernest Maragall mitjançant el programa espia israelià Pegasus. Només hi ha tres opcions i cap és bona: el govern de Pedro Sánchez se’n va assabentar i no està disposat a depurar responsabilitats, perquè els fets són anteriors a la seva formació –greu, és l’adeu definitiu a l’etiqueta de progressista i un menyspreu dels principis democràtics–; no s’ha assabentat de res –també és molt greu, perquè vol dir que li poden organitzar un cop d’estat sense que se n’adoni–; ha estat l’actuació de serveis secrets estrangers –igualment greu, perquè denotaria perillosos forats en la xarxa de defensa informàtica–. I només una opció per començar la taula de diàleg: amnistia.