El principi Anna Karénina

L’anomenat principi d’Anna Karénina té a veure amb la felicitat. Prové de l’arrencada de la cèlebre novel·la de Tolstoi: “Totes les famílies felices s’assemblen; cada família infeliç ho és a la seva manera.” És a dir, una família és feliç perquè s’hi donen totes les condicions que concorren en les que ho són. Si hi ha alguna falla en algun dels múltiples factors que hi juguen un paper, la cosa se’n va en orris. Aquesta necessària concurrència d’aspectes positius perquè una cosa arribi a bon port s’ha utilitzat en zoologia per explicar per què els cavalls s’han pogut domesticar, però les zebres (tan semblants) s’han mantingut en estat salvatge. Una condició necessària –només una– ha fallat. En el cas dels humans, els clàssics ja ens van advertir que els homes podem ser força bons en un aspecte, però força dolents en molts. El més fàcil és que hi hagi un detall que ho espatlli tot: “Mira que és bon home i s’estima la família, però és alcohòlic”, “mira que és bona dona i s’estima la família, però és ludòpata”. L’improbable camí cap a la felicitat és, com cantaven els Beatles, “una carretera llarga i sinuosa”. En català tenim una curiosa institució que resumeix perfectament el principi Anna Karénina: el banc del si no fos. Persones de certa edat es reuneixen a fer-la petar al seu banc habitual i totes les intervencions comencen inexorablement amb un “Jo estic bé si no fos que això o allò”. El “si no fos” és el petit detall que ens priva de sentir-nos feliços. Tot el que tenim, que és molt, s’esfuma per un ridícul, sovint insignificant, detall. Si no fos que ja hi som pel tros els desitjaria un estiu feliç.