Tribuna
Fem el prodigi!
Va ser aquesta una ciutat oberta quan encara vivia d’esquenes al mar, i és que les costes tenen avui, quan els pirates van dissimulant la seva condició, una capacitat física però també anímica per captar i difondre a la vegada. Després, en enderrocar totes les muralles físiques, ja havien començat a sorgir les mentals. L’emmirallament que pot produir la bellesa es va aplegar sobre la ciutat dels contes i dels comtes. I vàrem pensar que érem el centre del món pel fet que ens arribés altra flama que la del Canigó. I vàrem fer volar coloms sobre unes teulades cada cop més cares i inassequibles, cada cop més altives. La mort de Juan Marsé pot ser símbol de la cloenda d’aquest cicle inaguantable de supèrbia infantil.
La ciutat prodigiosa que fou va anar desapareixent de la nostra vista, però al mateix temps s’omplia d’oportunitats de negoci, especulació immobiliària (altre cop, diria Mendoza!) i raons per a l’optimisme petitburgès. Tothom sabia que la societat civil que construí el que som fins a Maragall (Pasqual) havia desaparegut i que la substituïren un seguit de persones que poden tenir diners però sols això, tan pobres són. La punteta de la deixadesa ha estat l’elecció d’Ada Colau com a alcaldessa. I no sols un cop, perquè en la reelecció, un francès nascut a Catalunya que va prometre que no ho faria, la va ajudar a repetir la notícia que per primer cop una dona prenia la vara de comandament de la ciutat. Malauradament el feminisme no ha tingut sort. Però com pot tornar a ser Barcelona una ciutat prodigiosa? Per començar haurà de creure en la seva policia, desacreditar públicament qui opta per prendre l’habitatge d’un altre com si fos l’exercici d’un dret, reconèixer que la gent no està per a tramvies, reconsiderar la mobilitat sense posar el carro davant dels bous, és a dir, no obstaculitzar el trànsit abans no hi hagi a les perifèries de l’àrea metropolitana de Barcelona un espai habilitat perquè la gent es dissuadeixi d’entrar a la ciutat cada dia en cotxe, repensar amb la col·laboració dels actors implicats una promesa incomplerta que ens agradaria que permetés distingir el necessitat del poca-solta pel que fa a la demanda d’habitatge, i aprendre que tot el que es toca en aquest sector té uns efectes col·laterals que s’ha de tenir en compte, com per exemple pot succeir limitant els lloguers dels immobles.
De qui és Barcelona? Quan Jordi Hereu va fer la pregunta que li va costar el càrrec (tramvia sí, tramvia no, doncs no!) es va plantejar no sols als que l’habiten, ans també als que ens hi passem més hores que a casa. Amb una metròpoli de la seva dimensió i liderant (tot és un dir) altres en el Titanic que suposa l’àrea metropolitana, ja no és gaire adient parlar dels barcelonins com una categoria tancada a aquells que estan empadronats a la ciutat. Fora una broma que totes les persones que volten sense papers pels seus carrers, empadronats a la plaça de la Vila, tinguin més drets que els que són cridats a contribuir a la seva despesa amb tantes càrregues com ens encolomen.
Per tant, el primer objectiu ha de ser fer fora, cordialment, l’actual titular d’una magistratura que li va gran, i que pot fer que la ciutat dels prodigis no ho sigui mai més. Jo, que he estat barcelonina per tots els conceptes la meitat de la meva vida i ara en conservo la part de la meva vida laboral, em sento legitimada no sols per criticar la nefasta gestió que s’està fent a la ciutat, sinó sobretot per apuntar les àrees en les quals es pot oposar una proposta versemblant. Com a mínim, intentem-ho. Caldrà pensar de manera generosa, la qual cosa es fa difícil quan la dinàmica de partits s’imposa, perquè l’objectiu és guanyar eleccions i immediatament apareix la demagògia. Però potser pensant en el que vàrem ser, molt abans dels Jocs i fins i tot quan les projectaven des de la idea i envers l’acció, fora possible de nou el prodigi, fora possible recuperar el seny i el somni. Vinga, ens hi posem?