Resistir no és vèncer

L’independentisme té en les urnes l’única forma de combatre les dures armes de l’Estat: econòmiques, policials o judicials. I a les urnes l’independentisme guanya. Per això l’Estat manté la repressió, com la vergonyosa retirada del tercer grau als presos polítics. La via de la negociació i el diàleg plantejat per ERC provoca terror en les estructures de l’Estat i han volgut torpedinar-la. Però també és clar que l’executiu de Pedro Sánchez –i de Pablo Iglesias, no ho oblidem– no té cap intenció de plantar cara a aquests poders de l’Estat nacionaltogat. Davant aquesta realitat es pot cridar molt fort que no ens rendirem. És legítim i ens deixa satisfets. I cal no rendir-se en les conviccions. Però no n’hi ha prou, perquè aquí és on l’Estat vol l’independentisme, en el resistencialisme. Perquè, al contrari del que es pensa, resistir no és vèncer. Creure que la República que no es va assolir el 2017 s’aconseguirà per simple voluntat en el pandèmic 2020 o el 2021 és pur il·lusionisme. Perquè a l’Estat se li’n fot que l’independentisme resisteixi o no. Ells ja manen sobre totes les coses, controlen els calés i empresonen la dissidència. I ja hem aprés que el món ens mira però, de moment, només de reüll. A l’unionisme només li falta guanyar a les urnes, un sol cop, encara que sigui amb males arts. Pot l’independentisme continuar guanyant a les urnes només amb el retrovisor posat al 2017? Mantenir el resistencialisme de l’indignat l’aboca a una derrota en el temps. I l’Estat el té tot, el temps. Només créixer en suports ho evitarà. I això vol temps i un projecte divers, atractiu i no sectari.