Del bitllet a la targeta de crèdit

Els sistemes de pagament a la menuda han canviat molt en els darrers 50 anys. Com que els he viscut tots puc relacionar-los un darrere l’altre. Després de la Guerra Civil i durant uns quants anys, el bitllet del Banc d’Espanya era l’únic sistema de pagament vàlid a l’hora de la compra o del pagament d’un servei. Al cap d’alguns anys, i molt tímidament, va sortir la targeta de crèdit del Diners Club, reservada a la gent que tenia diners, als restaurants de qualitat i als empresaris que viatjaven. El total de diners tramitat pel Diners Club era molt petit.

Després ens van arribar les targetes de crèdit, quan als EUA ja era un sistema de pagament molt introduït. Recordo la sorpresa que va tenir el responsable de caixa en un magatzem de Nova York quan li vaig allargar uns dòlars com a pagament de l’import de la meva compra. Parlo dels anys seixanta del segle XX. La targeta de crèdit es va anar introduint, però amb poc d’entusiasme per part dels bancs. La gran banca espanyola va emetre una targeta que comprometia els quatre grans bancs emissors. De fet, la primera targeta de crèdit bancària, és a dir, l’emesa per un sol banc, la va llançar Banca Catalana i de seguida s’hi va afegir el Banco de Bilbao. Era un sistema de pagament que tenia molts de defectes. En primer terme s’havia d’aconseguir l’acord dels comerços que acceptaven la targeta, amb contracte signat un a un. Després, era important seguir les targetes moroses –les que no pagaven– i informar els comerços per tal que no les acceptessin. Això volia dir que cada comerç havia de comprovar la llista de morosos abans de donar el vistiplau a la targeta que li oferien. Les dues grans cadenes emissores de les targetes de crèdit, que es repartien el mercat del bancs, eren la Master Charge i la Visa. Però encara que hi hagués saldo al compte, les targetes també creaven problemes: a mi em van negar la targeta de Banca Catalana a Nova York perquè era Sant Josep i a Barcelona no es treballava i els serveis bancaris no van poder confirmar que hi havia saldo al compte. També et podies trobar amb l’interès sancionador dels serveis monetaris del Banc d’Espanya si la xifra que es volia pagar amb targeta de crèdit era d’un cert gruix, ja que es podia considerar com una evasió de capitals.

Finalment, tenim la targeta de crèdit actual, que té tots els avantatges. De fet, està substituint ràpidament el bitllet de banc, un fet que introduirà molts de canvis en el nostre sistema financer. Conec gent que només porta cinc euros a la butxaca per comprar el diari o alguna compra menuda. Els taxis estan obligats a portar un datàfon que carrega i abona automàticament el pagament realitzat, sempre, és clar, que hi hagi saldo. Les targetes de crèdit actuals tenen un codi que s’utilitza a partir dels 50 euros i que per sota d’aquesta xifra no es demana normalment. Els lladregots, per tant, només es poden limitar a agafar taxis amb tarifes de poca durada, diaris, revistes o llibres no gaire extensos. No sé què farà el Banc d’Espanya amb els camions protegits i cuirassats que anaven a recollir-hi els diners i els distribuïen entre els bancs comercials que havien demanat la moneda en paper.

Ara el telèfon mòbil s’ha afegit al sistema de pagament. Acabarem amb la empremta digital i només si fas cara de bon minyó o de bona minyona. No crec que arribem fins a aquest punt. El que és segur és que mai pagarem l’import de la compra si no hi ha saldo suficient en el compte.