Rambla Pi i Margall

“La monarquia, per mantenir-se, havia d’aixafar la sobirania de l’individu; només en la república federal, el contracte lliure o el pacte permetia de substituir l’autoritat com a base de les relacions socials.”

Aquest text acumula mes d’un centenar d’anys i el va escriure Francesc Pi i Margall, polític, filòsof, jurista i escriptor que va néixer a Barcelona l’any 1824 i es va morir a Madrid l’any 1901. Era català, partidari d’un país plural. Un home molt valorat que va arribar a president del govern d’Espanya. Sempre s’ha dit que fou un polític “sense ombra”, admirat per la seva proverbial honradesa. Propugnava el federalisme, cercant l’encaix d’una Catalunya lliure, relacionada amb altres comunitats territorials d’Espanya. Va escriure –entre d’altres– el llibre Las Nacionalidades, on propugna un catalanisme d’esquerra, pròxim a l’anarquisme. Per les seves idees va sofrir censura, presó i exili. Va intentar –sense aconseguir-ho– una revolució democràtica en el segle XIX.

Girona té actualment un passatge amb el seu nom, prop del passeig d’Olot. Però anteriorment la rambla Pi i Margall comprenia l’espai que transcorre des del inici de carrer de Sant Francesc fins al de Pompeu Fabra. En les fotografies de l’època es pot contemplar un lloc concorregut, amb molta vida, que servia de viarany entre la ciutat nova i la vella. Però quan es varen acabar les obres per unir les dues ribes de l’Onyar, aquell lloc la gent el batejà amb al nom de “la plataforma”, apel·latiu poc agradós però situat en la realitat: és una plataforma sobre el riu. Amb el consens popular va prendre el nom de “plaça Catalunya” i va unir en el seu entorn els carrers circumdants: “el pes de la palla”, a la dreta, i la rambla Pi Margall, a l’esquerra. Així es va perdre aquest nom, que posteriorment es va donar a un passatge de l’antic municipi de Santa Eugènia.

Més d’una vegada havíem assenyalat que no tenia sentit que hi hagués en aquell lloc dos vials paral·lels per als vehicles: un per damunt de la plaça de Catalunya i un altre a nivell inferior, mentre que el trànsit per als qui anaven a peu era angost i ple d’obstacles. Ha hagut de ser una de les mesures de la lluita contra la pandèmia, amb la necessitat d’ampliar els espais públics per als veïns en detriment dels vehicles a motor, la que ho ha esmenat en part: impedit el trànsit rodat pel vial inferior referit i omplert amb cadires i vetlladors, ara torna a recordar aquella rambla que havia estat, amb els seus arcs fent camí. Seria escaient que aquesta diferenciació amb la plaça Catalunya esdevingués definitiva, amb un perfil urbà adequat, i restituint el seu antic nom: rambla Pi i Margall. Es respiren aires republicans i aquesta restitució estaria en la línia del pensament que va obrint-se camí...