El dimoni juga a cartes
En tot estat de dret i democràtic les institucions han d’estar a l’altura de les seves funcions i al servei de la ciutadania, que és qui tria els seus responsables. Les institucions han de contribuir, doncs, a reforçar el caràcter democràtic del règim polític, tenir un funcionament transparent i els seus dirigents, un comportament exemplar; només així es doten de legitimitat democràtica més enllà de la que els atorga l’ordenament juridicoconstitucional.
Què diu la Constitució Espanyola (CE) sobre la forma d’estat (art. 1.3.) i la corona (art. 56 a 65)? Estableix que l’Estat espanyol és una “monarquia parlamentària” i reconeix el rei com a cap de l’Estat, “símbol de la seva unitat i permanència”, i que la seva persona “és inviolable i no està subjecta a responsabilitat”. El càrrec és hereditari en els successors de Joan Carles I de Borbó, “legítim hereu de la dinastia històrica”, i “seguirà l’ordre regular de primogenitura i... en el mateix grau, l’home a la dona”. Entre les funcions destaquen el “comandament suprem de les forces armades”, “sancionar i promulgar les lleis”, “proposar el candidat a president del govern”, “exercir el dret de gràcia d’acord amb la llei”. Els atributs i les funcions reials a Espanya van molt més enllà de les habituals en les monarquies parlamentàries europees de llarga tradició democràtica, com quedà palès en el discurs de Felip VI del 3 d’octubre del 2017 (algú s’imagina un discurs similar d’Elisabet II contra els ciutadans escocesos o contra els partidaris del Brexit o del Remain); i, a més, inclouen incongruències que tampoc serien lògiques en un estat de dret i democràtic modern. En primer lloc, Joan Carles I no és el “legítim hereu de la dinastia històrica”, si de cas ho era el seu pare si ignorem que el seu avi va renunciar a les funcions reials en marxar a l’exili. Joan Carles I és, en tot cas, l’hereu nomenat pel dictador i sancionat per les Corts franquistes. És un pecat original –i no precisament venial– que cap constitució pot esborrar, perquè el dictador havia posat fi per la via militar al govern legítim de la Segona República. En alguns països del nostre entorn, les vel·leïtats reials amb el feixisme eliminen la institució de la corona per via referendària (Itàlia, 1946; Grècia, 1974), ací el cap dels feixistes nomena al rei! Cal afegir-hi, encara, que la prevalença masculina en la successió vulnera l’article 14 de la CE i que, per tant, Felip VI regna en detriment de les seves germanes.
En suma, la institució ni tan sols compleix l’ordenament juridicoconstitucional que obliga tots els ciutadans. Està dotada, això no obstant, de legitimitat democràtica? És evident que no. No reforça el caràcter democràtic del règim polític perquè fins i tot conculca la CE. Tampoc té un funcionament transparent ni un comportament exemplar dels seus titulars. De fet, les sospites de corrupció han esquitxat la família reial des de la recuperació de la democràcia. Aquestes mancances han quedat en evidència en el darrer episodi d’opereta del rei emèrit fugint per les sospites de corrupció i de cobrar comissions per la prestació de “serveis a l’Estat” amanides amb el mullader de les picabaralles amb la seva amistançada més coneguda. Així, mentre la crisi colpejava la ciutadania, el rei emèrit probablement era compensat pel regne saudita i garantia un futur opulent a Corinna Larsen. S’acomiada gairebé a la francesa, desapareix i el president del govern espanyol no sap on és, malgrat que l’emèrit disposa d’una seguretat que depèn del Ministeri de l’Interior. Potser l’han segrestat?
I és clar, al monarca tampoc l’ha triat la ciutadania, perquè no l’ha votat ningú. En resum, la institució de la corona ni compleix amb els requisits constitucionals, ni respon a cap legitimitat històrica, ni reforça els contorns democràtics de l’Estat, ni té un comportament exemplar i transparent, ni ha estat votada i, en el cas de Catalunya, no mostra cap mena d’empatia amb la majoria dels ciutadans. I, a més, el rei és irresponsable. Llavors, per què mantenir una institució que resulta inútil? Ves, el dimoni juga a cartes i a vegades perd. Salut i República!
