La ruta dels elefants
A l’Àfrica, diu la creença popular que els vells elefants, quan senten propera la mort, cerquen els seus cementiris per anar a reposar amb els ancestres. D’aquesta convicció en sorgiren mil i una llegendes i en l’època daurada dels exploradors es feren algunes famoses expedicions a la recerca dels cementiris, quan amb ells segurament es podia trobar el premi del preuat marfil. Tot era pura imaginació, quan els vells elefants només cercaven la vorera d’algun riu per calmar la set i mantenir les minses forces.
L’any 1955, gràcies als interessos de la guerra freda, el govern espanyol aconseguia posar fi a l’aïllament internacional i entrar a l’ONU, mentre als cinemes peninsulars s’estrenava La senda de los elefantes, adaptació d’una novel·la d’aventures, amb embolics d’amors insatisfets i la venjança del vell elefant contra el caçador que havia atemptat la manada. Un argument de banyes i rancúnies, que va i ve per la història, malgrat que la censura, sempre amatent, intenti retallar els fotogrames més escabrosos.
La imaginació, la llegenda i la realitat es barregen en els relats d’elefants i l’única certesa és que no es pot jugar amb els paquiderms, que són forts i potents fins a poder fer trontollar testes coronades, més si aquestes tenen peus de fang, una legitimitat antidemocràtica i una crònica familiar de tradicionals fugides, tot emportant-se les claus de la caixa. Al llibre de les llegendes de les venjances dels elefants en podem escriure un nou i sucós capítol, encara pendent del desenllaç final.
Tots ho sabíem i res era prou amagat, però l’assumpte de la cacera a Botswana i el “lo siento, me he equivocado y no lo volveré a hacer” iniciava una espiral de despropòsits sense aturador. El rei anava nu, com ja havien comprovat moltes senyoretes, i ara mostrava la nuesa davant la ciutadania. Era massa tard; xacrós i amb amant despitada, els que manen de veritat havien d’enginyar una sortida i els vingué a mà l’hereu, única carta per fer ressorgir de les cendres una monarquia casposa i amb un munt de sospites.
Els darrers bastions del joancarlisme no volien renunciar al campechano i fins el defensaven com a impulsor del règim del 78, però un emèrit descontrolat és una bomba de rellotgeria. El campechano es convertí en el sinvergüenza i finalment en el “presunto ladrón”. Les filtracions de la senyora Corinna no sols qüestionaven l’emèrit sinó que atemptaven la continuïtat monàrquica. Tot enmig de la crisi d’un estat somogut pel coronavirus i amb problemes territorials, econòmics, sanitaris i identitaris de gran envergadura.
Pérez Rubalcaba, feliçment a la glòria, dirigí una operació d’enginyeria, introduint el “preparado” en el joc de l’oca monàrquic: dimissió del pare, proclamació del fill i renúncia de l’esperit republicà del PSOE. Talment, era la “monarquia parlamentària” la que podia avalar la unitat d’Espanya i els socialistes espanyols feia molt temps que eren marxistes –de Groucho, és clar–, quan tenien uns principis però quan convenia podien canviar-los ràpidament per d’altres. Calia la quadratura del cercle.
Amb tot, la jugada no era fàcil i la parella Borbón-Ortiz tampoc no esperonava simpatia a dojo. La gent del carrer no els percebien com dels seus i el CIS aviat deixà de preguntar sobre el grau d’acceptació de la monarquia. Massa parafernàlia d’opereta, amb uniformes de gala i vestits ben planxats, versió renovada de l’Espanya de sempre, on el rei es rodejava de la cort i per Nadal felicitava els súbdits. Uns monarques llunyans que només podien presumir de sang blava, que en realitat tampoc tenien.
Mals temps per a la monarquia borbònica, que només sap entonar el “a por ellos” quan s’apropa a la dreta més rància o ocultar les trapelleries del pare i la família quan la corrupció els surt per les orelles. Després, a la recerca de l’olor de multituds, s’inventa una passejada pels pobles del regne i ha d’acabar amagat entre cossos uniformats i frares de bona voluntat, amb el llunyà ressò de crits que proclamen no tenir rei. Els habitants de la Zarzuela no tenen bona premsa i només els queden els aparells dels partits com a incondicionals seguidors.
Pot sobreviure la monarquia a unes hores tan baixes? És la pregunta que cal respondre, però tot indica que ho tindrà força difícil i ja és tradicional que els Borbons abandonin el país, per terra, mar o aire. Des de la guerra incivil, mai l’Estat havia arribat a hores tan baixes i, com a taca d’oli, s’estén l’opinió que cal obrir un procés constituent. I, intueixo, que en una nova etapa constituent és difícil encaixar-hi la figura borbònica. En algun racó de Brussel·les Valtònyc deu pensar que la història li està donant la raó.
