Però què fan?

Un rere l’altre, a poc a poc, vaig sentint cada dia (ara un alcalde, ara un altre) les queixes del món municipalista per aquest reial decret del govern de Sánchez que no és res més que un espoli encobert (ben poc encobert, de fet) dels nostres ajuntaments. Resulta –vostès ja ho saben– que el Ministeri d’Hisenda, que és aquell ministeri que quan hi havia Montoro va decidir collar els ajuntaments i no deixar-los gastar, ara ha trobat una gran solució per cobrir les despeses que ha comportat aquest coi de virus que no ens deixa viure tranquils: els ajuntaments que tinguin superàvit hauran de cedir diners a l’Estat i aquest després els en tornarà una part en forma de crèdit. Ja té nassos (per no dir una altra cosa), no? Mesos enrere sentíem el govern català reclamant, i amb raó, finançament per pagar la factura de la Covid-19 amb una fórmula amb tres potes: més capacitat d’endeutament del govern de la Generalitat, transferència de diners de l’Estat (que, no ens enganyem, els treu d’Europa) i autorització perquè els ajuntaments poguessin utilitzar el seu superàvit. De moment, res i poc transparent. No sabem encara amb quin criteri es repartiran els fons europeus (més enllà que l’Estat serà qui dirà “A tu sí i a tu no”) i ara resulta que el superàvit municipal se’l queden per tornar-lo en forma de crèdit. Però què fan? I què fa Podemos, que va permetre –amb la seva abstenció– aquest acord entre Hisenda i la Federació Espanyola de Municipis i Províncies? Els ajuntaments que tenen superàvit, primer, han de cedir els diners a l’Estat i, després, si els volen utilitzar, una part se’ls retornarà en forma de crèdit. I als que no en tenen, de superàvit?, es preguntava ahir l’alcalde de Lleida, Miquel Pueyo. I ell mateix es responia: “Ja us ho fareu”, ens han dit. “Que es fotin”, volia dir l’alcalde, però no s’hi va atrevir. Seran, intueixo i espero, un degoteig, les queixes dels alcaldes. No els falta raó. Què s’han cregut, comissar d’aquesta manera els estalvis de molts ajuntaments? Una desena d’alcaldes de diferents colors polítics ja s’han plantat contra la mesura. On són els altres?