Keep calm
Reialles
Totes les monarquies tenen un origen diví: les primeres comunitats agrícoles apoderaven xamans –una mena de reis primigenis– per assegurar la supervivència del grup a través d’uns rituals que, segons el pensament màgic de l’època, podrien garantir una bona caça, cridar les pluges, etc. Amb l’adveniment de les primeres civilitzacions al Creixent Fèrtil (3100 aC) el paper d’aquests xamans –els poders quasipolítics dels quals ja es consideraven hereditaris– va ser assumit per uns sacerdots que, a causa de la seva autoritat religiosa (les religions organitzades daten d’aquest període) adquirien encara més facultats cíviques. Amb l’expansió del sistema feudal (a partir del segle V) els poders religiosos i polítics es van anar separant, però avui encara queden alguns rastres d’aquell temps en què el sacerdot-rei era una sola persona. Així mateix, els bisbes actuals tenen una certa influència política i el poder purament simbòlic dels monarques prové del dret diví que abans es conferia als seus avantpassats. Però només cal que un personatge reial faci quelcom fora de lloc, que surti del seu guió semisagrat, perquè aquest poder simbòlic, tan fràgil –de tan anacrònic– desaparegui com una bombolla punxada. El rei emèrit d’Espanya n’és un cas exemplar, implicat com ha estat en una sèrie d’escàndols financers (i sexuals) de tal envergadura que s’ha decidit amagar-lo a l’estranger, tot convertint-lo en un personatge semblant al protagonista del còmic On és Wally? (Per cert, es dona la més pura casualitat que un wally, en anglès, significa algú que és tan dropo com babau).