Velocitat

Sembla que la pandèmia ha desaccelerat la vida. La gent potser ja no té tanta pressa ni ganes de veure món. Tots estem aprenent a veure el que tenim a davant del nas, cosa més àrdua i complicada que no pas veure catedrals gòtiques acompanyats d’un guia amunt i avall. La velocitat sempre ha estat lligada a deliris futuristes, però ara, amb la forçada lentitud del present, ja n’hi ha molts que s’hi conformen. Aquell home tan pacient i tossut, en Gandhi, ho tenia clar: s’ha d’anar molt amb compte amb la pressa perquè, quan es va en la direcció errònia, la velocitat és irrellevant. És una afirmació que no té retop. Voldria pensar que en la cosa del “procés” català els que prometien independències en quatre dies hauran rellegit Gandhi. Ni que sigui perquè ell sí que va aconseguir la independència (amb moltes complicacions posteriors) de l’Índia, tot i que al davant tenia el poder colonial més potent del moment. Aquell home coneixia els anglesos, havia estat educat a l’anglesa, i sabia com se’ls havia de marejar. Sense pressa. Per mesurar la velocitat necessària s’ha de tenir molt en compte la magnitud de l’objectiu. Devem al col·lega d’aquest diari, l’amic Josep Valls, la transcripció del que en podríem dir el Josep Pla oral. Els seus reculls de la veu conversadora (o els monòlegs) dels darrers anys de la vida de l’home de Llofriu són un complement impagable de la seva obra. Valls anota els únics moments en què Josep Pla anava a tota pastilla. Sembla que Pla ho deia amb aquestes paraules: “Quan em demanen on vaig tan cremat els dic: «On vol que vagi? A fer el pipí número 14 del dia!»” A certes edats, no és la història sinó la pròstata el que obliga a acceleracions inesperades.