Pessimisme a curt termini

Amb el capitalisme –de tall més o menys liberal– com a pràcticament l’únic sistema econòmic mundial, un dels seus efectes col·laterals, l’individualisme, ja no és una qüestió generacional, fruit de l’educació, sinó que és global i transversal. La bona voluntat d’algunes organitzacions i la generositat de milions de voluntaris no fan altra cosa que alleujar –i dissimular– la creixent desigualtat i una misèria que ja no és exclusiva del tercer món. Ni els efectes letals de la pandèmia en milions de persones eviten la competència per crear medicaments o vacunes i per aconseguir milions de dosis. El mercadeig amb la salut de la humanitat ja és un fet innegable. Trump, Putin, Jinping, Bolsonaro o Erdogan, al capdavant de països poderosos i amb gran potencial, o elements, com Lukaixenko i tants altres en països més petits, no són precisament personatges de fiar per a la resta del món: prejudicis de raça, gènere, religió o nacionals fan la vida impossible a molts dels seus conciutadans. Fins i tot els prejudicis d’espècie amenacen seriosament el futur del planeta i dels seus habitants no humans. Tanmateix, amb comicis més o menys fiables, són personatges votats! Les diferències respecte a les anomenades “democràcies europees consolidades” s’esfumen quan l’emèrit, a qui ningú no ha votat mai, ha aprofitat l’avinentesa de la pandèmia per fotre el camp amb el botí acumulat, mentre el seu principal beneficiari –que tampoc no ha estat mai votat– es passeja de vacances envoltat del silenci còmplice dels cortesans, alguns dels quals sí que han estat votats. Potser no podrem sortir de la Terra però, amb tanta informació i tan diversa com tenim, no s’entén que aquest país es conformi amb la seva captivitat per més temps, llevat que l’individualisme també sigui la prioritat dels seus dirigents.