Senyora presidenta

Aquest estiu es commemora als Estats Units una efemèride que, de fet, és una fita universal pel que va suposar. Em refereixo al centenari del dret a vot de les dones. La lluita pel vot va suposar una de les manifestacions més significatives dels moviments feministes que van conduir les dones tant d’Europa com d’Amèrica del Nord a organitzar-se per assolir l’emancipació del seu gènere des de mitjan segle XIX. I ho van fer a través de la petició del dret al sufragi femení. Per a totes elles, no només es tractava d’aconseguir el dret a vot, sinó també de batallar per la igualtat jurídica i pel dret a l’educació, al treball i a l’administració dels seus propis béns. Entre el juliol i l’agost de 1920. I aquests dies en aquell país que tothom mira, repassa, critica, admira, s’hi emmiralla o en recela més que de la vacuna del coronavirus, de les fake news contra Trump o dels abusos contra la població negra, se n’ha parlat més que mai, d’aquesta efemèride. I ha sigut a propòsit d’una dona, Kamala Harris. És l’exfiscal general de Califòrnia que ha estat designada com a número dos del tiquet presidencial demòcrata per a les eleccions d’aquest novembre que ve. Que el candidat demòcrata a la Casa Blanca, Joe Biden, hagi confiat la vicepresidència, el seu braç dret, en la figura d’una dona i afroamericana és un gest que vol dir molt. Biden, que va ser el vicepresident de Barack Obama, el primer president negre dels Estats Units, obre ara la porta perquè les dones tornin a fer història en aquell país perquè en poc temps veiem com a la sala oval s’hi asseu la senyora presidenta.