Un ampli acord per la cultura

Tothom accepta, avui, que l’accés a la cultura i a l’art, com també la pràctica cultural i creativa, constitueixen un dret bàsic dels ciutadans i, en conseqüència, una obligació pública. També que la cultura pròpia, compatible amb la pluralitat inherent a les societats obertes, és condició de pervivència i desenvolupament de tota col·lectivitat diferenciada, de tota nació. S’atribueix a Churchill (si non è vero, è ben trovato) una frase que hauria dit en plena Segona Guerra mundial per objectar a l’argument d’algú que sostenia la necessitat de derivar diners assignats a la cultura cap a finalitats militars: “I, doncs, per què fem la guerra?”

La nostra cultura, avui impotent i malmesa, mira amunt, cap a les vores esquerpes del barranc on s’ha estimbat. Hi ha anat a parar per causa de la precarietat que arrossega de fa massa temps, fortament agreujada per la crisi del 2008, de la qual encara no s’havia refet quan va haver d’entomar els efectes de la Covid-19, i n’ha resultat un dels sectors més perjudicats. Cal afegir-hi la dificultat extrema que li ha de comportar la represa, ateses les restriccions sanitàries que perduren, així com la previsible lentitud dels públics culturals a superar les cauteles. Mals auguris, doncs. Encara que, com sol passar amb les catàstrofes, aquesta pot esdevenir també una ocasió contra les inèrcies que obligui a repensar les coses i a generar unes premisses més ambicioses.

En aquest sentit i en primer lloc, es fa del tot inexcusable replantejar la posició relativa de la cultura dins de la política de govern i assolir el mínim vital del 2% pressupostari, com fa anys vam convenir que corresponia a un govern autonòmic, regional o de land, no diguem si a més es tractava d’una nació amb cultura pròpia com és el nostre cas.

Però no n’hi ha prou. Cal també un canvi de fons. Un canvi que consolidi el 2% com el correlat pressupostari d’un model cultural degudament articulat i eficient, com tendeix a succeir amb altres serveis públics que també responen a drets ciutadans bàsics (educació, sanitat...). El Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (Conca) ho ha definit com un dels seus objectiu estratègic: promoure l’establiment d’un ampli acord polític sobre la cultura, al servei de la seva autonomia i la seva pluralitat; i, sobretot, al servei de l’articulació d’un sistema cultural compartit, de manera que els canvis de govern –amb els consegüents accents culturals– no neguin sinó que garanteixin les degudes continuïtats i la construcció progressiva de les parets mestres que encara ens manquen.

Un sistema que hauria de concretar-se en una entesa entre les administracions catalanes, de manera que cadascuna assumís responsabilitats precises i complementàries, sense duplicitats ni llacunes. Un sistema que fos el lloc de la concertació publicoprivada i publicosocial, on s’establissin objectius comuns i s’unissin tots els esforços al seu servei. Un sistema interactiu en què tota realitat culturalment viva pogués trobar el seu lloc i engranar en el conjunt, on es generessin fluxos amunt i avall (local-nacional i nacional-local), en cada segment d’activitat cultural i de cap a cap del territori, on es produïssin economies d’escala i sinergies multiplicadores...

No és nou. El pacte bibliotecari de 1993 ja va ser això en un segment concret i pel que fa al camp públic. I els resultats són a la vista: planejament nacional, cooperació entre administracions a partir del marc competencial vigent o acordat i esglaonament territorial d’equipaments (biblioteca nacional, biblioteques centrals comarcals, biblioteques centrals urbanes, biblioteques locals, biblioteques filials, xarxa de bibliobusos, serveis de suport territorial, comissions de lectura pública...) També hi va haver un intent, en aquest cas frustrat, en el segment de les arts escèniques, amb els centre dramàtics en territorials... Cal posar en comú tot el coneixement acumulat a cada segment cultural, a cada administració, a cada pòsit d’expertesa. I avançar cap a la confecció d’una proposta tècnica que pugui donar lloc a una reflexió política compartida, tranquil.la, ambiciosa, cap a un ampli acord per un sistema cultural eficient i innovador.