De reüll
Cultivant la tolerància
Tinc un amic que diu que no li agrada viatjar i li fa ràbia portar cotxes davant quan va per la carretera. Va ser alcalde socialista en l’època del tripartit de Maragall. Era un provocador (hi ha coses que no es perden) i era capaç d’acabar un discurs reclamant la llibertat dels Països Catalans perquè sabia que això incomodava alguns dels tocats i posats del seu partit.
Va ser alcalde després de molts anys dedicats a la política per fer un suposat país millor. Després de l’alcaldia va tenir alguns càrrecs a l’administració fins que es va jubilar, en un moment en què l’independentisme començava a créixer. Podia tolerar el creixement de l’independentisme com a il·lusionador, però no pensava el mateix d’alguns dels seus líders. Des de la jubilació va veure com el partit, on havia militat amb una comoditat relativa, perdia pes específic i alguns companys de files buscaven opcions més còmodes, o, en algun cas, més arriscades. I com els seus referents desapareixien. N’hi ha que, quan es jubilen, cultiven un hort. Ell, provocador de mena, troba un cert plaer cínic a riure’s de l’independentisme. Però no diu res dels companys de viatge que el seu partit ha buscat per aturar l’inevitable. Amb un bon hort, no només es cullen tomàquets. Es cultiva la tolerància i la paciència.