Un regal

Quan alguna imatge de la vida real ens transporta a l’obra d’un artista tenim la prova que l’art és un dels mecanismes més precisos per descriure la realitat. Són les ficcions les que il·luminen allò que tenim davant del nas i que costa tant de veure. Un dia vaig sentir-me a dins d’una estampa del dibuixant Sempé que ell –el modest i més genial gargotaire que ha donat França– no ha pintat mai. Era a París, al seu punt neuràlgic: la torre Eiffel. A la base de la torre formàvem part d’una multitud que s’hi havia congregat per observar una acció al capdamunt d’aquella ferralla colossal. Tothom, extasiat, mirava enlaire. L’atenció de la massa era total. I just en aquell moment, en un cop d’inspiració inesperat, vaig abaixar el cap i vaig mirar a terra. Allà, als meus peus, indiferent a tot plegat, m’estava esperant un bitllet de 100 euros. Em vaig ajupir i, sense que ningú parés la més mínima atenció al meu gest, me’l vaig posar a la butxaca. L’escena, en un flaix, era purament sempeniana: centenars de caparrons juntets mirant amunt, cap a la punta de la monumental torre, llevat d’un homenet que s’afanya a canviar la mirada i recull el seu regal. La vida il·lustrava una escena de Sempé. Va ser un cop d’atzar? Va ser la recompensa per haver sortit del ramat? No ho sé. Aquells euros van ser invertits en un notable sopar en un dels vells restaurants de la Rue du Pot de Fer, al cor del barri llatí. Que tot tenia un sentit es va confirmar l’endemà. Encuriosits davant una petita galeria d’art ens vam adonar que n’estava sortint un home que vam reconèixer a l’instant. Era en Sempé. Ell va adonar-se que el reconeixíem i sense dir-nos res, amb el cap baix, ens va saludar efusivament.