la crònica
Les capelletes
Corria l’any 1937. Era un matrimoni jove, cristià, que vivia a la Rambla, en un pis que per darrere donava a l’Onyar. L’home havia estat cridat per incorporar-se al front de guerra. Ell va empaquetar la capelleta d’una verge que guardaven, i la va col·locar just arran de la barana que donava al riu. Abans de marxar, va dir a la seva dona: “Escolta: si venen i piquen fort a la porta amb crits i enrenou, abans d’obrir llança aquest paquet al riu. Si et troben a casa una imatge religiosa ho pots passar molt malament.”
Sortosament aquest fet no va esdevenir-se, i acabada la guerra varen recuperar la capelleta amb la imatge, que una vegada enllestida tornà a la funció d’anar casa per casa, i en cada una s’hi passava vint-i-quatre hores, i en el seu transcurs la família es reunia per resar-hi. L’endemà, de bon matí, la mestressa sortia amb la capelleta, que havia de portar al domicili de la següent persona que figurava en una llista al dors de la capella. El recorregut durava un mes, i després tornava a començar el periple. Una persona figurava com a “zeladora” i quan la cadena s’encallava havia d’esbrinar a on s’havia aturat la capelleta, i posar-la de nou en moviment.
A cada barri corrien diferents capelletes: n’hi havia del Sagrat Cor, de Nostra Senyora, de la Verge de Fàtima... Algunes famílies figuraven a diverses llistes. Era un tragí de portadores de capelletes. Algunes aprofitaven per xafardejar a les cases que visitaven, i escampar després les “novetats” pel barri. L’únic mitjà de comunicació local llavors era el boca-orella...
La fotografia correspon a una capelleta del barri de la Rambla. Ha sobreviscut després de tant de temps, però la imatge no és la mateixa. És sorprenent el recorregut que feia cada mes: començava en un domicili de l’Argenteria; per anar a les Ballesteries; a la Força, després, Cort-Real; Llebre, Ferreries Velles, Albereda, Rambla... i altra vegada a l’Argenteria. Trenta famílies eren visitades mensualment!
Amb el temps aquest costum va desaparèixer, però es va encunyar a Girona el mot de capelletes per assenyalar grups de persones que tenen interessos comuns –no pas espirituals, precisament– i que es troben en secret, i prenen decisions que moltes vegades afecten tercers, sense que aquests se n’assabentin. Fan i desfan, sense coneixement dels altres. La clatellada arriba d’improvís, tot recordant aquella frase que dèiem d’infants: “Endevina qui t’ha tocat!” Són petits trusts al marge d’organitzacions públiques, formats generalment per “gent de pes” que imposen criteris que després executen els altres, dòcilment. El ciutadà es troba sovint desorientat, perquè no sap d’on li baixen determinades decisions o canvis. Impera un secretisme que s’ha fet endèmic.