Endreces pandèmiques

Durant el confinament, més o menys tothom i més o menys cada dia, hem buscat manta activitats per passar l’estona el millor possible. Una de les meves ha sigut remenar vells papers, rellegir-los, classificar-los, triar-los i guardar-los – o no–. Em va fer gràcia una carta rebuda al despatx de l’hotel on treballava, exactament quaranta anys abans, dia per dia.

Era el 5 d’abril del 1980 quan Normalització Lingüística de la Generalitat ens demanava si teníem carta de plats en català. I, si en teníem, que els n’enviéssim una còpia. Des del departament corresponent, de tant en tant ens anaven subministrant índexs de plats, vocabularis i lèxics. Tot em semblava massa barceloní, què volen que els digui, i perdonin els barcelonins, que no hi tenen cap culpa. Dir “moll” a un peix, quan tots en són, de molls, els peixos, o dir “gallina” a una rascassa o escórpora, perquè als mercats barcelonins en diuen gallina... em feia una certa angúnia, no sabria com dir-ho.

Com que sí que teníem carta en català, els en vaig enviar un exemplar. Al cap d’un parell de setmanes vam rebre la nostra carta de restaurant amb dues correccions: allà on nosaltres escrivíem “Ostres al xampany” (unes ostres adollades amb xampany i gratinades) els correctors hi escrivien “Ostres amb xampany” (en aquell temps encara no s’havia inventat l’insípid neologisme cava). Ho vam aplicar i no va funcionar, perquè llegint “Ostres amb xampany” tothom creia que es tractava d’unes ostres acompanyades amb copa o copes de xampany, i no era això.

L’altra correcció va fer història, l’enyorat mossèn Modest Prats la divulgà a pleret. Nosaltres escrivíem “Turmes de vedell a la crema”, i els correctors “Turmes de vedella a la crema”. Sí, sí: de vedella, “turmes de vedella”. Un senyor telefonà al cap d’alguns dies per demanar com ho trobàvem tot plegat, i no vaig poder evitar de dir-li que ens havíem pixat de riure. “Riure?, i per què?” –demanà l’home, tot sorprès. I com que no calia esforç per a trobar-hi el costat divertit, li vaig dir: “Miri, senyor meu: si a Barcelona les vaques tenen collons, aquí a l’Empordà no en tenen pas.” No sabia què eren les turmes, potser confoses amb les lletades, i em demanà sisplau que no digués res a ningú. Però els qui em coneixen ja ho saben: així com hauria tingut una espaimada si no hagués pogut fer aquella broma, m’hauria rebentat si no la podia explicar després.