Energia verda i turisme de qualitat

Al dematí hi ha hagut un cap de núvols que ha pres el sol. A la tarda, restaven senyals de tempesta en una mar encara un pèl enfurismada, les ones de la qual erosionaven la pedra de marès que dibuixa la costa del Mirador des Delta. Allà on no hi ha rocalla amuntegada, encara queden talls nets esbudellant el penya-segat fent formes polièdriques que permeten entronitzar els banyistes que s’atreveixen a baixar des del Mhares See Club fins a l’aigua.

Aquest any se sent més castellà, i mallorquí, i al pàrquing que altra hora era curull de cotxes ara s’hi pot aparcar amb certa tranquil·litat. Les cales que s’obren entre roques es van colonitzant de mica en mica, també per part d’aquells qui en un agost qualsevol (sense l’amenaça del virus ni els ERTO) estarien fent la temporada en establiments que viuen del turisme de sol i platja, perquè d’altres que busquen un turisme més exclusiu tenen feina per donar hora: el Miceli de na Marga Coll no reserva fins al setembre, Casa Manolo salvarà la temporada, el lloguer de barques del port de Pollença està gairebé ple i el negoci dels iots ha salvat l’estiu amb els clients estatals.

Les Balears no escapen de la crisi global, amb 55 infectats per cada 100.000 habitants a mig agost, un aeroport que ha funcionat al 15-20% de la seva capacitat, les flotes de cotxes de lloguer amb 40.000 vehicles menys i un parell de clàssics del passeig marítim de Palma, el Palma Bellver i el Costa Azul, tancats. Una certa relaxació de qui ja fa vida a l’illa estén una calma tensa entre els nouvinguts més previnguts, mentre joves de Península han trobat un destí proper per evadir-se malgrat el desastre anunciat del sector de l’oci nocturn. Tot oci nocturn! “Fins i tot hi ha menys puteros i el negoci del taxi se’n ressent perquè et deixen menys comissions; et podien arribar a donar 20 euros de propina per viatge”, reconeix una taxista. Mallorca sobreviu presa de la sensació apocalíptica d’uns, el desconcert i la incredulitat d’altres que no saben avenir-se que per arribar a la platja s’hagi de lluir la mascareta. També a la pintoresca cala Deià, on a migdia ja és impossible respectar la distància de seguretat. 

Malgrat que l’administració ensenya per IB3 que es posen multes a qui trenca el protocol, a la zona de Portopí més d’un treballador subcontractat per l’Ajuntament de Palma es passeja sense cap atenció a les mesures de seguretat. Mentrestant, la presidenta esperarà els ajuts europeus per salvar l’economia, d’un pressupost total de 1,8 bilions d’euros entre el Next Generation EU i el marc financer plurianual. La voluntat de ser líder en mesures per contenir el canvi climàtic l’hauria de fer ser proactiva a presentar projectes que obrissin les aixetes. “No pot ser que aterrant a Brussel·les es vegi el cel de la ciutat ple de plaques fotovoltaiques i en aquesta illa encara no”, em compara un bon coneixedor del pla d’ajuts comunitari. No n’hi ha prou que Menorca i Formentera puguin fer una descarbonització ràpida, sinó que els fons europeus haurien de contribuir a fer un canvi global a tota una comunitat que només consumeix el 3% de l’energia de fonts renovables. L’elevat preu del sòl i la manca de grans finques rústiques no ajuda a incentivar la construcció de grans parcs fotovoltaics. “Aquí surt més a compte fer-ne de més petits i disseminats pel territori, tot i haver de demanar més permisos”, em recorda un enginyer.

Economia verda, circular i digitalització. Les bases de la transformació econòmica que vol Europa. El govern balear hi afegeix la cerca d’un turisme de més qualitat. Potser aquest any és una bona prova de foc: menys turistes i que gastin més. Que canviïn la subcultura musical i fast food de la Platja de Palma per algun dels plats més exclusius que es poden menjar al rejovenit Molinar: l’untuós gall encebat o aquell peix a la mallorquina que acaricia l’estómac, malgrat la contundència del plat; aquest estiu, les llotges venen el peix car –no es surt tant a pescar–, però a Ca’n Tito saben on trobar aquell parell d’anfosets, les espines dels quals s’han de treballar amb “es dits” amorosits amb les bledes, sofrits i les patates. Només tres taules per dinar, però, en un dels clàssics del Portitxol.