El català és prescindible, 2

Un país amo dels seus diners públics i de la seva administració –posem Dinamarca– pot ensenyar la seva llengua amb les eines de l’estat, de l’escola, dels mitjans de comunicació..., en pot garantir l’ús en les esferes públiques i pot assimilar lingüísticament l’emigració. Catalunya, amb el grau de democràcia espanyola que ha tolerat la Restauració Borbònica de l’Escàpol i el Còmplice, no ha pogut fer cap de les tres coses. És subalterna dels diners públics propis –els cèlebres 16.000 milions– i de l’administració impròpia –els populars 155 o les competències pandemials (ara te les trec, ara te les torno...)–. Als anys seixanta del segle XX no va poder ensenyar i transmetre la seva llengua –de més prohibida– a l’allau d’emigrants espanyols que fins i tot en una Dinamarca amb plens poders polítics hauria estat lingüísticament difícil de rebre’ls en condicions. I de llavors ençà hem anat perdent llençols a cada bugada. La darrera amabilitat del deep state: les Generalitats catalana i valenciana estan obligades a comunicar-se en castellà. Potser la independència o, pel cap baix, una confederació borbònica haurien pogut salvar els mobles de l’idioma, però el règim de “l’exemplar transició espanyola” ha portat que els usuaris habituals del català –el 50% el 1975– avui siguin el 25%. Hauria ajudat que indígenes i nouvinguts dels seixanta i setanta, pel seu compte, al marge i contra les institucions, haguessin maldat (més) per l’idioma, però potser tampoc no pot demanar-se a la gent heroïcitats lingüístiques. Sí, va haver-hi uns anys que una part va aprendre l’idioma perquè llavors encara representava una il·lusió: ser plenament del país, adquirir avantatges laborals i socials, integrar-se a la Catalunya que havia de ser dels seus fills... Però això s’ha acabat gràcies als dèficits, com ara la mentida de la immersió lingüística, i als entrebancs com la persecució sistemàtica de l’espanyolisme lingüicida: la darrera, la denúncia a Frigo per, a Catalunya, una frase publicitària. Per a molt públic –pocs herois–, avui, i cada vegada més, el català va essent tingut per una nosa perquè no és necessari, no cal saber-lo per a res per portar una vida plena a Catalunya. Com a màxim només cal entendre’l per llegir els rètols públics; però ja va canviant: a la conurbació barcelonina cada vegada s’hi veuen més establiments retolats en castellà. Oralment no cal perquè la majoria d’aquell 25% residual canvien de seguida de llengua. En fi, i per si cal: una llengua prescindible és una llengua agònica.