Ombres d’agost
Finals d’agost, principis de setembre
De Jean Renoir, del qual vaig parlar ahir a propòsit d’un dels seus films fluvials, Olivier Assayas va dir-ne que és un cineasta exemplar de l’“abandó”, cosa que intentaré explicar. Ho va dir en el pròleg del guió de Fin aôut, début septembre (Finals d’agost, principis de setembre, 1998), publicat per Cahiers du Cinéma, en fer una divisió entre els cineastes del control i els de l’abandó exposant que els primers es regeixen per una voluntat (perfeccionista fins a poder arribar a ser maníaca del detall, com exemplificarien diversament Hitchcock i Kubrick) adreçada a construir un món sovint opac al món real com se’ns presenta: contradictori, enigmàtic, inabastable en la seva bellesa. Això mentre que els cineastes que s’abandonen volen fondre’s amb el món tal com és i deixar que el film es construeixi en un procés obert que, amb recança, acaba amb el punt final de la còpia estàndard.
Diria que, en fer Finals d’agost, principis de setembre, Assayas volia sentir-se un cineasta de l’abandonament, però sense renunciar a la narració construïda a través del guionatge, que, potser, s’ha anat imposant en el seu cinema. En tot cas, movent els fils de la narració i abandonant-se al moviment de la vida i així, per exemple, a com els actors (sobretot en el cas d’uns joves, i aleshores casats, Mathieu Amalric i Jeanne Balibar) es fan seus i donen espontaneïtat als diàlegs, Assayas va aportar un film sobre el pas de la vida adulta: l’angoixa d’assumir responsabilitats; la dificultat de trencar amb la parella (perdurant l’estima i a la vegada el costum) i alhora d’arriscar-se amb una nova relació amorosa; l’aparició de la malaltia, que s’endú persones estimades, i la consciència de la pròpia finitud. “Pasan los años y la verdad desagradable asoma: envejecer, morir, el único argumento de la obra”, va escriure Gil de Biedma. Aquesta és la crònica d’alguna cosa que s’acaba mentre ho fa l’estiu. També podria haver-me referit a un altre film estiuenc d’Assayas, L’heure d’été, sobre com uns adults senten definitivament la pèrdua de la infantesa quan la seva mare mor de cop i no saben què fer amb la casa i la col·lecció d’art deixada en herència. Però ho rematarem d’una manera definitivament crepuscular. Continuarà: demà Mort a Venècia, Luchino Visconti, 1971.