Tribuna
Aprendre a viure amb (sense) por
“El curs no s’assemblarà a cap altre. I, davant d’això, el favor més gran que ens podem fer, i podem fer als nostres infants, és saber conviure amb la incertesa, per aprendre a viure sense por
D’aquí a poc més de quinze dies comença el curs escolar. Per a milers d’alumnes, la tornada a les escoles es produirà mig any després que es tanquessin, al març, amb l’inici de la pandèmia. Aquests mesos de confinament, desescalada i represa, haurien d’haver servit per fer-nos adonar del sentit social que té l’escola. L’escola no és una corretja de transmissió de coneixements i continguts que es puguin substituir per eines de treball a distància, per via de la connexió, les videoconferències, el seguiment de matèries en línia i el lliurament de treballs a través del classroom. L’escola no pot ser només això.
El confinament ha accentuat les diferències entre les possibilitats de cadascuna de les famílies d’acompanyar i dedicar temps a l’escolarització. El relat de superació i fals optimisme que els mitjans van retratar com a notes de color en plena crisi sociosanitària sobre com passàvem els dies, va posar l’incís en aquells casos motivats, capacitats i amb prou recursos per creure’s el “tot anirà bé”. Però el confinament també va portar moltes famílies al límit de la subsistència, amb situacions d’ERTO o atur inesperats. La violència masclista i familiar ha crescut (un 88% més, segons l’Institut Català de les Dones), circumstàncies que també comporten desempara per als infants que pateixen abusos sexuals. Per a ells, l’escola ha deixat de ser un baluard de seguretat. Els centres també han tingut un paper dispar. Alguns, especialment concertats i privats, van desplegar solucions per sobreposar-se a la demanda i respondre amb més rapidesa per oferir material, tecnologies digitals i disponibilitat perquè els alumnes mantinguessin un filó de normalitat i del curs.
Parlem de múltiples bretxes, la socioeconòmica i la tecnològica, per descomptat, però sobretot la social, que deixa una radiografia de les desigualtats i de com ha fallat la garantia de la igualtat d’oportunitats. Aquesta és una de les raons de ser de l’escola. Però encara més l’és l’acompanyament, la socialització, el sentit social d’aprendre, lligat al sentit de l’escolaritat, que no és altre que donar sentit a una escola que et vincula amb la realitat que vius, que et fa reflexionar i et fa preguntar-te. Que el debat hagi estat perdre el curs és sobrer quan molts dels nostres infants i joves han hagut de conviure i descobrir, en pocs mesos, que aquell món de seguretat i confortabilitat és canviant i vulnerable. És important conjurar-nos, com a societat, per donar una resposta a l’altura que es mereix la generació dels nostres fills i filles. Un compromís compartit que interpel·la les famílies, la comunitat educativa i les institucions.
Les famílies hem de ser escrupoloses com a màximes responsables de la seguretat dels nostres fills. Complir les mesures de prevenció, d’higiene i els protocols encara que siguin incòmodes i antipàtics. Entendre allò del bé comú com a prioritat. Cal també un reconeixement i una revaloració de la tasca social dels mestres. Abandonar aquesta mena de guerra freda que diposita l’educació en els docents com si en fossin els únics responsables, que suplissin per subrogació el paper dels pares i mares. Una visió maniquea d’un mestre convertit en un funcionari que atén i entreté els nens durant la jornada laboral. Una desconsideració que encén debats sobre la conciliació, les vacances estivals o la seva implicació personal i professional durant la crisi.
Segurament, la comunitat educativa tindrà molta raó en les demandes per preservar les mesures de seguretat i garantir la normalitat en el retorn a les aules. Fa anys que alerten contra la massificació i exigeixen més mestres per reduir ràtios i permetre atencions més individualitzades. Potser també caldrà una autocrítica del perquè demandes tan sensates han acabat capitalitzades pels sindicats com si fossin més corporativistes que no en pro del bé de l’educació.
Per acabar, les institucions. És el mínim exigir coordinació entre els diferents departaments però també entre les diferents administracions perquè la nova normalitat sigui una opció: més espais, grups reduïts, proves PCR quan es detecti un focus, capacitat de reacció i cooperació. Que serveixi l’experiència dels casals d’estiu com un exemple reeixit. Però el curs que ve no s’assemblarà a cap altre. Hem de donar per sabut que el món ja no és com l’havíem conegut. I que, davant d’això, el favor més gran que ens podem fer, i podem fer als nostres infants, és saber conviure amb la incertesa, per aprendre a viure sense por.