La Girona apagada

En tants anys que fa que aquesta crònica surt cada diumenge no recordem un període tan apagat en el transcurs diari a la ciutat de Girona.

Fa uns dies va cessar a petició pròpia el regidor de Cultura, Carles Ribas. També ha cessat –per jubilació– el director del Teatre Municipal, Jep Sánchez, i amb ell podríem afegir una llista de funcionaris que, amb una o altra raó legal, han buscat la manera d’absentar-se de la plaça del Vi.

Són decisions personals respectables. Però costa d’entendre la falta de reacció de la ciutadania i de l’Ajuntament. No hem llegit ni sentit gaires comentaris sobre uns fets que –com a mínim– haurien d’haver cridat l’atenció. No és bona cosa que la cultura municipal es quedi sense regidor, i en un període tan difícil com el que estem passant, a les portes d’un nou curs, quan hauria d’estimular-se un retrobament amb les forces culturals que actuen a la ciutat. Carles Ribas ha ocupat aquest càrrec força anys, i no conec prou si la seva labor ha estat molt positiva. Però és un home que “te’l trobaves” pel carrer, en actes culturals, en tertúlies, sempre amb un gest amable, que convidava a expressar les opinions sobre qualsevol tema. Al contrari d’altres regidors municipals, que no se’ls veu mai la cara, si no és per un acte oficial al qual han d’acudir sense excusa. I a més, la convocatòria d’un concurs públic per atorgar de nou la plaça de director del Teatre Municipal és una aventura: per una carambola de “mèrits” pot resultar elegida una persona que no tingui idea del que és i significa el primer coliseu de la ciutat.

S’està passant per una etapa dura, i l’Ajuntament fa la impressió de “tirar pilotes fora”, emparats amb reglaments, amb normes, amb lleis, amb l’ajut impagable dels aparells electrònics que els estalvien el contacte personal (uf!) amb la ciutadania, i amb el control ferri dels senyors interventor i secretari, que no en deixen passar ni una, malgrat que tot s’alenteixi. Comença la nova etapa després d’un estiu quan tants s’han fet escàpols, entre el confinament, els permisos, les llicències, els anys sabàtics i altres arguments, per absentar-se de la feina.

La foto que acompanyem és un símbol: aquestes pancartes a l’entrada i sortida del pont de Pedret servien per anunciar esdeveniments, les Fires, teatre..., i quan no, recordaven una Girona cultural o comercial.

Fa anys que estan palplantades allà, mudes, absurdes, sense que l’Ajuntament, que n’és el propietari, mogui un dit per anunciar qualsevol cosa. Què hi podria dir...? La ciutadania requereix un lideratge clar que escometi els seus problemes, les seves il·lusions, que ho visqui, que se’n preocupi, que trepitgi el carrer..., en lloc de fer volar coloms amb ocupacions supramunicipals que vesteixen molt!