“A sus órdenes, señor, ¡sí, señor!”

Tots diuen que no adoctrinen, que ensenyen valors, disciplina, ordre, respecte, honor, obediència, sacrifici, treball en equip..., però, francament, que un grup de nens es posin a cantar “soy un hombre a quien la suerte hirió con zarpa de fiera, soy un novio de la muerte que va a unirse en lazo fuerte con tal leal compañera”, no sembla la mena d’activitat més edificant en temps d’oci (ni mai). Ens referim als campaments d’orientació militar per a joves de 7 a 21 anys que proliferen a l’estiu com una oferta multiaventura en què s’aprèn l’amor a la pàtria i a la bandera, a manejar armes i a fer el soldat. Campaments amb simbologia i noms tan evocadors –d’un passat imperialista i/o cutre– com ara El Gran Capitán (Navacerrada), Don Pelayo (Miraflores de la Sierra) Tercio de Lezos (Benagéber, València), Millán Astray (en desús), tot i que els seus responsables neguen cap vinculació ideològica i encara menys amb l’extrema dreta, només faltaria! Els podríem passar la pel·lícula Full metal jacket (Kubrick, 1987) que explica en clau antibel·licista les peripècies d’un grup de reclutes dels marines entrenant-se per anar al Vietnam. Recordeu el sergent Hartman? “A partir de ahora hablaréis solamente cuando se os hable y la primera y última palabra que saldrá de vuestros sucios picos será señor. ¿Me entendéis bien, capullos? Señor, sí señor! Qué coño, no os oigo, gritad como si tuvierais huevos. Señor, sí señor!”. Potser se’ls traurien les ganes de jugar a la guerra, a les ordres de ningú. La pregunta és qui protegeix els menors d’aquests entreteniments.