Rescatar les famílies

No estem preparats. Tothom veu que la tornada a la feina, però, sobretot, la tornada a les escoles d’arreu del país serà el gran repte per a una societat en pandèmia des de principis d’any, encara que els primers casos els coneguéssim amb retard. Educació ha modificat els seus criteris d’una setmana per l’altra. Si a principis d’estiu deia que hi hauria desdoblaments i que hi hauria molts més professors, ara a pocs dies perquè els alumnes tornin a les escoles s’ha tornat a passar la pilota a la teulada dels centres i la realitat és que la majoria no tindrà espais per reduir el nombre d’alumnes a les aules. Ara enfoquem les mirades cap a les aules, però en realitat es tracta d’una qüestió de tota la societat. L’statu quo sense pandèmia feia que la societat es mantingués gràcies als avis o amb equilibris de filigrana per a les famílies que no hi podien comptar, ja fos per absència, llunyania o incapacitat. Ara aquestes febleses del sistema sortiran a relluir amb força. El ministeri espanyol avisa que hi haurà extraescolars i els pares es miren els uns als altres amb l’interrogant a la mirada. I com ho farem? És la pregunta. La societat viu instal·lada en la feina productiva i en moltes hores en el lloc de treball, que no sempre comporten un major rendiment. El teletreball, d’acord amb el que vam veure en les setmanes més dures de pandèmia, tampoc és la panacea per resoldre tots els problemes. Les empreses ja miren amb malfiança l’inici de curs, perquè si amb només dos casos ja es pot plantejar el tancament del centre, ja es veu que no durarà. El compromís és no tancar les escoles i que el curs sigui presencial. De fet, els pares crec que admetem que cal que els nostres fills tornin a anar a classe, no només per aprendre tot allò que se suposa que han d’adquirir segons l’edat, sinó per la importància en la socialització que representa estar envoltat de companys i companyes i que això els serveixi per formar-se com a persones. Però res no està resolt. Si els pares s’han d’aïllar amb els seus fills el problema social és colossal. Per desgràcia la gran pregunta és menys filosòfica i només es redueix a qui ho pagarà? Les empreses han rebut una sotragada immensa des del març fins al juny i en el cas turístic encara continuen dins el túnel fosc sense llum al final. L’Estat dubta i la Generalitat apunta que crearà un subsidi si Madrid no empeny. Si a la crisi del 2008 es van rescatar els bancs, ara és just rescatar les famílies.