Puigdemont estripa el carnet

Probablement no hi havia cap altre final possible; era la història d’un trencament anunciat i ahir se’n va escriure l’últim capítol. O el penúltim. Via Twitter (que és com ara es fan les coses, o moltes coses, malauradament), Puigdemont va trencar ahir definitivament amb el PDeCAT després que alguns dies enrere el mateix PDeCAT va trencar amb ell en anunciar la formació de Bonvehí que el portava als tribunals per l’ús de la sigla JxCat. Algú es pot pensar que el que hi ha és un xoc de sigles, una lluita per veure qui es queda amb la marca electoral. A mi em sembla que no; que la cosa va molt més enllà i que el trencament que ara tothom visualitza era inevitable. I que el que hi ha és una posició estratègica que ha acabat essent incòmode per a molts. Puigdemont ha arribat a la conclusió que amb l’Estat no hi ha res a fer (queda molt lleig que ho digui jo, però els recomano el segon volum del M’explico, el de La lluita a l’exili, per saber-ne més) i aquesta conclusió és incòmoda. Puigdemont pensa que sempre hi haurà una paret al davant, que a l’independentisme malauradament només li queda l’estratègia de la confrontació i que la resta és com una mena de continuar fent la puta i la Ramoneta per guanyar temps. Marta Pascal no pensava el mateix i va fundar el PNC. Vol ser la Urkullu catalana. És honesta. L’únic que li falta reconèixer és que l’independentisme del PNC serà tan radical com ho és el d’Urkullu, que governa amb el PSE del 155. Pascal no pensa com Puigdemont. Bonvehí i el PDECat, ara és clar, tampoc. Han renunciat al lideratge de Puigdemont i han acceptat com a mal menor el degoteig de baixes aquest que sembla imparable. I Puigdemont ha optat per ser coherent, i ha preferit anar més sol que mal acompanyat. Ha estripat el carnet, com es deia abans, quan els partits tenien carnets que es podien estripar. De Mas no en sabem encara res. No em sembla cap desastre. Em sembla que ja era hora que s’aclarissin. M’atreviria a dir que en la diagnosi i en la conclusió, amb Puigdemont molts hi estan d’acord (fins i tot a ERC). I que les discrepàncies, i els trencaments, arriben a l’hora de decidir l’estratègia futura. Veurem.