Fote’t, Girauta

La politiqueria no és sempre una història de perfil baix. També presenta moments sublims. Acostumen a ser-ho aquells en què passa comptes amb els seus sapastres i sacerdots. Són moments en què als observadors (que tenim filies i fòbies com el més politiquero de tots) se’ns escapa un somriure, encara que no toqui. El pessigolleig que em va recórrer la columna vertebral i totes les vísceres dilluns mentre llegia una piulada de Joan Carles Girauta, que està que trina amb els seus antics correligionaris, em va fer pujar als cels. “No recordo una cosa més inútil en política que aquesta gestoria que anomeneu, injustament, Cs”, escriu el candidat que no va aconseguir acta de diputat per Toledo. Que gran que és el destí, Girauta, que t’ha regalat els mals de ventre (metafòrics) que et mereixies. Dubto si l’àvia Neus diria allò que “la cabra pels seus pecats porta els genolls pelats” o s’inclinaria més per fer servir l’altra que diu que “Déu nostre senyor té una massa que pica sense fer remor”. Jo, que soc molt menys sibarita del llenguatge i de les dites, diré només que et fotis, Girauta. Ja sé que segurament trobaràs sopluig i càrrec a Vox, més d’hora que tard, i que haurem de tornar a aguantar la teva bilis i el teu verí. Però mentre operes i et confabules per recol·locar-te, fote’t. Ets hàbil i suraràs encara que Cs s’enfonsi del tot. Tu tornaràs a triomfar. Però mentrestant, t’ho dic de tot cor: fote’t, Girauta.