Matrimoni de conveniència

La notícia de la setmana passada va ser, amb el permís de la pandèmia, de la tornada a l’escola i d’en Messi, l’anunci de la fusió de CaixaBank i Bankia. Un casament que sembla que es consumarà aviat per engendrar el colós que liderarà per actius la banca a l’Estat espanyol. Es veu que en aquest cas la grandària sí que importa, o així ho asseguren els pares carbassers del BCE, on fa de vicepresident l’exministre Luis de Guindos.

Els bancs es poden unir entre si, bé per complementar els respectius negocis, com ara un banc minorista amb un de més especialitzat en empreses o en banca privada, o bé entre iguals per reduir despeses i millorar marges. En aquesta ocasió s’ha produït pel segon motiu, ja que CaixaBank i Bankia s’adrecen a una clientela molt semblant. Això comportarà, d’una banda, reducció de plantilla, que esperem que el neguit per la imatge dels responsables bancaris faci que no sigui traumàtica, però també un aprimament del servei que tots dos bancs feien als clients. Aquests, a més, tindran menys opcions per triar i els gegants que queden al sector –un minut de silenci per les caixes d’estalvis– i hauran d’acceptar pitjors condicions per als dipòsits i crèdits. Potser és una bona notícia per a la fortalesa del sector. Pot ser. Però du més mal averany per als consumidors.