Eutrofització a la Devesa

Si no donessin cap pista, és probable que alguns lectors tinguessin dificultat per reconèixer a quin lloc de Girona correspon la imatge gràfica que acompanyem. Altres ja hauran identificat que es tracta d’un tram del rec que circumda el jardí de la Devesa. Aquest espai verdós, que sembla compacte, immòbil, uniforme i sòlid, i que des de fa temps s’hi pot veure, és fins i tot perillós perquè un ocell o un infant puguin pensar que es tracta d’una massa sòlida, segura, i s’hi deixin caure, amb greu perill. Qui pot recordar que és la mateixa llera per la qual anys enrere circulava aigua neta, cristal·lina i fluent, tot reguardant el jardí cultivat, envoltat d’arbres i plantes exòtiques, on hi ha el cèlebre estany amb peixos que durant dècades ha estat l’esplai de la mainada, i també dels grans.

La curiositat ens ha portat a preguntar a una persona experta en química a què es podria deure aquest fenomen. Ens contesta: “Es tracta d’un fet anomenat eutrofització, que pot ser causat per l’acumulació de nutrients en un ecosistema d’aigua embassada. Amb l’augment de nutrients d’organismes fotosintètics, augmenta la quantitat d’oxigen dissolt a l’aigua. Es crea així una capa superficial verda que provoca que la llum del sol s’extingeixi ràpidament en profunditat i disminueixi la diversitat d’espècies capaces de viure, moltes vegades fins a l’eliminació total. És un procés que pot descompondre l’equilibri de l’aigua i la degeneració de les seves funcions.”

Llecs en la matèria, però ja intuïm que no pot portar a res de bo: l’aigua no circula i provoca aquest perillós fenomen. L’any 1974, el jardiner municipal senyor Boy Juscafresa ja en va informar l’Ajuntament: “La principal sequedat és per la falta de corrents subterranis, tota vegada que ha quedat anul·lada l’aigua que passava per l’antic riu Güell –ara encaixonat entre ciment.” El mateix jardiner ho va allargar als arbres: no es moren de vells, sinó per la set que els fem passar i per l’abandó general del parc. Afegim-hi que els embassaments de Sau i Susqueda, en retenir i desviar les aigües, varen restar també a l’ecosistema d’aigua subterrània el seu cabdal habitual. Havent passat tant temps amb aquesta situació, costa d’entendre com no s’hi ha trobat cap solució... o no s’ha buscat! Sembla que només hi ha dos camins: aconseguir aigua fluent perquè es retorni al cabal net o, si això no és possible, suprimir i eliminar el rec definitivament.

La Devesa és un lloc únic –autors importants ho han escrit– i només cal passejar-hi sota el sopluig dels seus arbres centenaris per fer-ne cabal. Com deia la cançó de Pete Seeger: “El parc és ben nostre i ben vostre...” És ben nostre, però potser no l’estimem ni el freqüentem prou.