LA GALERIA
El català és prescindible, i 3
N’hi ha mil exemples. Jo mateix, que he viscut uns tres mesos al prestigiós hospital Can Ruti –Germans Trias i Pujol– de Badalona, he pogut comprovar que gairebé tot l’eficacíssim i empàtic personal del centre pot parlar en català amb més o menys competència –per a alguns és la seva llengua materna i la majoria són de famílies castellanoparlants–. Però en les converses professionals o amicals entre ells, seguint la inèrcia general, no se’n serveixen quasi mai. Llavors es produeix el fenomen que ja es deuen imaginar: el malalt o els acompanyants els senten i quan han d’adreçar-s’hi, tot i ser catalanoparlants, la majoria ho fan en castellà. L’excepció és el malalt que no arracona la seva llengua –algun dels escassíssims exemplars d’aquests indígenes–. Sentir una conversa en català en qualsevol lloc de l’enorme baluerna és un fet exòtic. Ara la cita d’una periodista també badalonina: “Vaig començar a parlar català als divuit anys, en arribar a la universitat. Mai abans m’havia estat útil ni necessari. Un altre dia podem parlar de la ineficàcia de la immersió lingüística, quan la llengua no es practica més enllà de l’aula. En els meus anys, ni a l’aula, per molt que alguns segueixin presumint.” Sara Muñoz ho va escriure aquí mateix el 8 d’agost. Confirma la gran mentida de la immersió lingüística viscuda personalment en una escola de la conurbació barcelonina. I és que la falsedat de la dita immersió no hem d’anar-la a comprovar en una escola rural empordanesa o del centre de Girona: la gran llufa la certifiquen les pràctiques lingüístiques de quatre dècades als centres on viuen 5,5 milions de residents a Catalunya. Sara Muñoz deixa constància d’una altra obvietat: ni que la immersió lingüística s’hagués portat a la pràctica, sense poder exercir, més enllà de les parets de l’escola, el català après a l’aula, tampoc la llengua sobreviuria: a ella –ho diu ben clar– no li era necessària per a res. “Qui no pot viure i portar una vida normal a Catalunya és el que només parla en català.” Dit pel filòleg Modest Prats, mort ja fa sis anys; avui dia el mestre seria prou més contundent. La frase de Prats, un axioma –una veritat que no es pot negar–, permet el teorema redundant: si usant la llengua catalana no es pot viure plenament a Catalunya, aquesta llengua és prescindible. Pitjor: està malalta perquè la limitació la pateix a casa seva, al país que la va generar fa mil anys, i, com que les constants vitals cada any són més dèbils, probablement ja pateix una agonia irreversible.