A en Fer

Quan ahir al matí em va trucar la Virgínia, la seva companya, per fer-m’ho saber, vaig quedar glaçat. En Fer ens ha deixat. A ella i a tots nosaltres, que el teníem (i l’hi continuarem tenint) com un més de la família. Havia entregat des del seu estimat Llançà el seu darrer dibuix diumenge a mitja tarda (el que reproduïm a la portada) i se n’havia anat a sopar sense ni endevinar el fatal desenllaç d’hores després. N’havia enviat tres, de dibuixos, com feia cada dia (“Jo no en sé fer només un, sempre me’n surten uns quants”), i ens els havia enviat amb tota normalitat. Una normalitat que ja feia temps que no ho era però que ell feia veure que sí posant-hi dosis d’humor. “Dibuixar és una manera de lluitar contra el dolor”, m’havia dit en una entrevista que li vaig fer al diari temps enrere, el juny d’ara fa dos anys. Va parlar sense embuts de la seva malaltia i ho va fer, no podia ser d’una altra manera, amb humor. “Córteme bien”, explicava que li va dir, al cirurgià, abans d’entrar a la sala d’operacions el primer cop que el van intervenir a l’hospital del Mar, un cop ja havia obsequiat totes les infermeres de la planta amb unes quantes vinyetes. S’ha de ser molt valent i intel·ligent, per saber fer humor, i per saber-se agafar la vida amb humor quan a un li toca ballar amb el que li va tocar ballar. Fer en sabia. Ho va demostrar des dels quinze anys, quan va començar a fer dibuixos per esbravar-se d’algun dels mestres del “col·legi de frares” on estudiava. Va començar allà i no va parar. Al TBO, al Tribuna, a El Papus, al Patufet, a l’Or i Flama, a El Jueves, a El Triangle... i, és clar, al seu estimat Avui i, també, a El Punt Avui, on la seva caricatura hi havia dies que deia més coses que la mateixa editorial del diari. Ens vàrem entendre bé des del primer dia (qui no s’hi entenia, amb ell?) i, tot i que he de confessar que el vaig tractar poc (per què quan algú se’n va sempre t’adones que l’hauries volgut tractar més?), sé que ens parlàvem cada dia des de la plana 2 del diari, en aquest espai que avui ha quedat fosc, com buits hem quedat tots plegats. Segur que en Fer, d’en Juan Antonio Fernández Fernández avui n’hauria fet una vinyeta. Jo no en sé. Només sé dir-los que el trobarem a faltar i que ell i els seus acudits seran per sempre més entre nosaltres.