Una copa de vi

Hi havia lluna plena, aquell dimarts de setembre que em vas convidar a un parell de copes de vi i em vas parlar de la teva vida calmosa al poble. Recordo que filosofàvem sobre la importància de les finestres i dels llibres. També em sembla que de les finestres i els llibres vàrem saltar a la necessitat de la lletjor com a contrapunt a la bellesa. Ens van interrompre moltes vegades. Un bar ja ho té, això. El dia abans també ens hi havíem trobat. M’havies confessat la teva essència contradictòria i jo t’havia dedicat el meu somriure més preuat. Vaig demanar un paraigua i vaig marxar arraulida sota la cortina d’aigua. L’endemà ja no plovia i em vas confessar que havies tornat al bar només per veure’m, perquè t’agradava estar a prop meu i perquè els meus llavis et cridaven com a la nit les flames a la fosca. I les arracades, que eren de plàstic però semblaven de fusta. Com les finestres. Érem conscients que estàvem flirtejant, però dissimulàvem amb la mateixa malaptesa amb què jo mirava de tapar que m’havia oblidat els sostenidors a casa. Es feia fosc i jo havia de marxar. Com faig cada dia, vaig dir un adeu genèric i vaig sortir al carrer. Al cap de cinc segons, vas cridar el meu nom i em vaig girar. Vas caminar cap a mi, em vas abraçar amb tendresa i em vas demanar que fos feliç fins l’endemà. Vaig córrer cap a casa, esquivant gent sense rostre. No sé com t’ho vas fer. Quan vaig arribar al portal, eres uns metres més enllà. Mirant-me. Dret al costat de la Vespa. Abans, però, em vas desitjar bon vespre, em vas mirar als ulls i a un pam de distància em vas llençar un petó amb la boca tancada. Això no es fa, et vaig dir mentre girava cua amb un somriure d’orella a orella i mirava com, dins del blanc de la lluna plena, s’hi dibuixava clarament una copa de vi.